dilluns, 26 d’octubre de 2009

La sexualitat femenina segons Freud



Freud (1856-1939) va voler distanciar-se de les idees biològiques preconcebudes sobre la sexualitat femenina de l'època, com la de que el sexe femení és passiu davant el sexe masculí, que és actiu.
També va voler rebutjar tots els elements culturals i els models transmesos per la societat, però no va aconseguir allunyar-se de tot a aquest factor, sobretot quant a relació amb la sortida del complexe d'Èdip en les nenes.

En els seus dos articles "Sobre la sexualitat femenina" (1931) i  "La feminidad" (1932), Freud ens mostra la seva visió sobre l'evolució de la vida sexual de la nena com un recorregut paral·lel al del nen, marcant les diferències i similituds.
Freud parla d'una etapa preedíptica pràcticament idèntica en els dos sexes. En aquesta fase prèvia al complex d'Èdip, els infants descobreixen en el seu cos la seva sexualitat i inicien un procés masturbatori. El nen estimula el seu penis sense desenvolupar, i la nena el seu clítoris. Aquest clítoris, segons el psicoanalista, és concebut per la nena com a equivalent al penis. D'aquesta manera, es podria dir que la aquesta primera etapa de la sexualitat es plenament masculina i és anomenada fase fàlica en la seva teoria del desenvolupament psicosexual.
És en aquesta etapa en la qual la mare és el primer objecte d'amor per ambdós sexes i amb qui es descobreixen les primeres satisfaccions sexuals.

Llavors entra en joc la diferència dels genitals del nen i de la nena i es desenvolupa l'angoixa:
              - complex de castració en el nen -> el nen és conscient que a les nenes els "falta" el penis, així que pensa que el seu membre preferit, la font de tanta satisfacció, està en perill. Associa la figura del pare amb l'agent castrador. La por a perdre el penis fa que el nen es separi de la mare, reforçant el seu superego, i superi el complex d'Èdip.
              - enveja de penis en la nena -> sorgeixen sentiments de ressentiment i hostilitat cap a la mare, es senten decebudes per no haver desenvolupat el penis com els nens. Dos conseqüències principals: es substitueix la mare pel pare com a objecte d'amor i la vagina passa a ser la zona erógena de la dona en comptes del clítoris (de naturalesa fàl·lica per Freud).

El distanciament de la mare per part de la nena és tan fort com abans ho havia estat el vincle afectiu. Freud considerava que era en aquesta etapa precisament on es basaven els traumes i neurosis en dones.
El ressentiment degut a l'enveja de penis també es present en la concepció dels germans. Les nenes senten més odi cap als nou nascuts, ja que senten que pertanyen a un sexe desavantatjat i menyspreat. També té com a conseqüència que el superego no s'integri amb tanta consistència en la dona com en l'home, ja que aquesta sent que ha perdut el seu "tresor" i que ja no li queda res per perdre.

Tornant al complex d'Èdip en les nenes, aquest canvi de l'objecte d'amor cap al pare, fa que la dona tingui tres possibles sortides:
              1. la suspensió de tota vida sexual  ->  deguda a la frustració produida per l'enveja. La nena renuncia a la masturbació i aquesta repressió serà la que anirà configurant la neurosi.
              2. la hiper-insistència en la masculinitat  ->  la nena no es conforma amb la pèrdua del penis, així que la afirmarà amb més agressivitat.
              3. la feminitat definitiva  ->  no hi ha una clara renúncia cap a la sexualitat, sinó que s'esdevé un canvi de la zona erògena cap a la vagina i els impulsos sexuals es tornen passius. La dona buscarà un company amb les característiques del pares amb qui compartirà el mateix vincle afectiu que compartia amb la mare primerament. Aquest company li donarà la possibilitat de ser mare i obtenir el fal·lus a través del fill.

Moltes dones psicoanalistes van defensar aquestes teories fal·locèntriques, però a partir dels anys 20, aquesta tesi va començar a ser qüestionada per algunes dones de l'escola anglesa, com Melanie Klein, Josine Müller i, sobretot, Karen Horney.

Horney (1885-1952) va criticar la idea freudiana de l'enveja del penis. Accpetava que aquesta enveja es donava en algunes dones neuròtiques, però que estava lluny de ser un fenòmen universal. Va suggerir que el que es considerava una enveja al penis era en realitat una enveja al poder dels homes en el món, totalment justificada.
Horney, fins i tot, va anar més enllà i va plantejar l'existència d'una homòloga masculina, l'enveja de l'úter, a l'habilitat femenina de gestar fills. Un clar exemple d'aquesta enveja per a Horney era la exagerada necessitat d'obtenir èxit d'alguns homes i el desig que els seus cognoms perdurin després de la seva mort com a compensació per no poder portar els fills dins seu i amamantar-los.

Avui dia, les teories de Freud sobre la sexualitat femenina són molt discutides, però conserven també molts defensors.


Per a més informació:
http://www.michelsauval.com/angustia/s13eros.htm
http://www.elsigma.com/site/detalle.asp?IdContenido=8130
http://www.scb-icf.net/nodus/149FreudFeminidad.htm
http://es.wikipedia.org/wiki/Karen_Horney#Teor.C3.ADa_del_self
http://es.wikipedia.org/wiki/Karen_Horney
http://www.cartapsi.org/mexico/lanfem.htm

dijous, 8 d’octubre de 2009

Imaginació


(Del lat. imaginatĭo, -ōnis).


1. f. Facultad del alma que representa las imágenes de las cosas reales o ideales.
2. f. Aprensión falsa o juicio de algo que no hay en realidad o no tiene fundamento.
3. f. Imagen formada por la fantasía.
4. f. Facilidad para formar nuevas ideas, nuevos proyectos, etc.

El poder de la imaginació sempre m'ha meravellat, però es podria dir que no va ser fins que vaig haver de fer la pràctica de introspecció que em vaig adonar de com podia arribar a ser de fascinant.

La veritat és que en sé molt poc (només sé com és la meva), però m'agradaria poder saber com imaginen les altres persones, com conceben les seves realitats i les seves fantasies.

Em sembla molt curiós el simple fet que, per exemple, pugui imaginar-me una persona que no he vist riure mai, rient. El cervell té una cantitat d'informació impressionant que fa possible que, mitjançant associacions d'elements, existeixi la fantasia en cadascú de nosaltres.

Si una persona em parla d'un home adult d'entre 20 i 30 anys que jo no he vist mai, sempre m'imagino el mateix home. La imatge d'aquest "desconegut misteriós" apareix en la meva ment i aquest home imaginari és capaç de representar dins meu tot el que la persona amb la qual parlo em pugui estar explicant. Ni tan sols sé d'on treu la meva ment aquesta imatge. És algú que he vist alguna vegada? Pot ser que no l'hagi vist mai? Si es així, no és meravellós que el meu cap sigui capaç de reproduir-lo amb tanta precisió si en teoria no he tingut l'experiència prèvia de la seva cara, la seva alçada, el seu cos, els seus moviments? Què seria de nosaltres si no poguéssim imaginar?

I com va dir Albert Einstein: "La imaginació és més important que el saber"

dilluns, 5 d’octubre de 2009

La Caja - Dessensibilització barata

La Caja Roja és un reality show que es va emetre a Telecinco durant el 2008. Es venia com un remei inmediat a tot tipus de problemes psicològics: traumes, fòbies, depressió, gelosia... mitjançant una teràpia de shock.

El "pacient" havia de seure a una butaca dins l'interior d'un cub de 64 metres de color vermell i sotmetre's a una terapia personalitzada per a ell que li serviria per superar tots els seus problemes. El que fan realment és ensenyar-li imatges i reproduir sons durant 50 minuts, i esperar que l'espectador cregui que superar problemes psicològics greus sigui tan fàcil.

Després de mesos sense emetre's el programa, ara es tornen a buscar participants. Es creu la gent que per seure en una butaca dins una caixa vermella trobaran la solució a tots els problemes? Realment són casos verídics els que ens mostren al programa? En quina mesura ens podem creure el que ens intenten fer veure els mitjans de comunicació tan populars com la televisió? Són actors? Es pot simplificar la feina de milers de psicòlegs i milers de teràpies de dessensibilització en 50 minuts de sessió cinematogràfica? Què ens garanteix que funcionarà realment la teràpia en el dia a dia del pacient?

Personalment, trobo que aquest tipus de programes que venen miracles on no hi poden ser són una falta de respecte pels professionals i experts. De fet, encara que la teràpia fos viable i la solució permanent, és necessari mostrar-ho per televisió?
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...