divendres, 24 de novembre de 2006

Call of Duty Black Ops II

(SIMULACIÓ D'UN CAS DE TRASTORN ANTISOCIAL DE LA PERSONALITAT)

Per fi he aconseguit diners per poder-me comprar aquest joc que portava tant de temps esperant. Sóc molt fanàtica d'aquesta saga, i gairebé cada any treuen un joc nou, tot i que la jugabilitat és similar, sempre m'agrada arribar al màxim nivell de cada joc.


Quan surt un joc nou, em passo dia i nit jugant, només paro per menjar, dormir o anar al lavabo. I això fins que em passo tot el joc, o me'n canso. Però poden passar sis mesos ben bons. M'encanten aquests jocs de guerra. Em sento tan bé quan aconsegueixo quedar la jugadora amb més puntuació a cada partida. I ric molt quan mato algú i sento com es queixen, amb impotència. He de dir que sóc molt bona. 

Marxo que tinc moltíssimes ganes de probar-lo. Es possible que no torni a escriure res en alguns dies.

dijous, 23 de novembre de 2006

Si morís el meu pare...

(SIMULACIÓ D'UN CAS DE TRASTORN ANTISOCIAL DE LA PERSONALITAT)

...tot seria molt millor.

No suporto haver de veure la cara del meu pare cada maleït dia. Estic farta d'ell i de la seva olor, la seva veu i que estigui borratxo tot el dia. L'únic que fa és beure i estar al sofà. I de tant en tant se m'acosta i em diu que m'estima, quan va com una cuba, és clar. Però és patètic. Sé que m'ho diu perquè es pensa que això farà que em preocupi per ell o faci alguna cosa. No sap què és l'amor, per això la meva mare va marxar i el va deixar aquí perquè es podrís en la seva merda. Però la meva mare tampoc sap què és l'amor perquè em va deixar aquí amb ell. I el meu pare encara té el valor de dir-me que estic morta per dins, que no sé estimar, que no tinc cor, que sóc una egoïsta i moriré sola. Tant de bo morís sola, i no haver d'estar acompanyada d'algú com ell, que em bloqueji i no em deixi ni viure. 

A vegades, el meu pare està dormint la mona al sofà, tot suat i brut, que es sent la seva pudor des de la meva habitació, i de veritat que m'entren ganes d'agafar el coixí i ofegar-lo. Potser així em podria quedar la casa, i viure sola, tranquil·la. Però si fes això, vindria la policia a casa i d'alguna manera sabrien que he estat jo. Només podria fer-ho si pogués culpar a algú altre, però això és molt difícil ara mateix. Deixaré que visqui aquí, perquè així ell s'ha d'ocupar de portar menjar a casa i de donar-me diners cada mes. Ja s'acabarà morint sol. Poc li falta.

Per no haver de suportar-lo tant sovint, el que faig és anar a casa de la Laia, que viu sola i està més sola que la una. Em fa el sopar i em deixa quedar-me a dormir allà, i em deixa jugar als seus videojocs. Sort que tinc aquest refugi, perquè suportar a la Laia és més fàcil que suportar el meu pare. Gairebé mai parlem de res que no sigui la televisió o els jocs, i així em deixa tranquil·la i puc fer la meva. Com que li sobren els diners, només em cal fer-li cara de pena perquè em porti el que li demano.

També va ser ella la que va aconseguir treure'm del correccional, vàries vegades, perquè resulta que la seva mare era psicòloga i amb quatre paraules de "ho sento, no ho tornaré a fer, me'n penedeixo molt" i un informe de la seva mare, podia estar més tranquil·la. Recordo que el primer cop que em van fer entrar va ser amb uns 13 anys. Me les vaig enginyar per reunir un grup de gent de l'institut, i vam segrestar el gos de la que era la meva veïna abans. Al gos li vam fer de tot. Encara ric quan hi penso. Maleïda bèstia, no feia més que molestar. I feia una pudor... jo no sé per què a la gent li agraden tant els animals, son fastigosos. Al final el vaig matar, però els cobards que em van ajudar a segrestar-lo (ja veus tu quina dificultat, els gossos deuen ser els animals més estúpids del món) van sortir corrents en quant la cosa es posava interessant. Però bé, jo ja m'ho passo bé sola.

Després vaig entrar per pegar el meu pare. Amb 15 o així. De poc que el mato, al desgraciat. Recordo que li vaig clavar una ampolla de vidre trencada a l'estòmag. Al final tot va ser un enrenou molt gran. Això sí, el cabrón no ha tornat a portar-me mai la contrària. 

diumenge, 19 de novembre de 2006

Salva't a tu i deixa que els altres pateixin

(SIMULACIÓ D'UN CAS DE TRASTORN ANTISOCIAL DE LA PERSONALITAT)

Em fa molta ràbia la gent que es posa a demanar a les portes dels supermercats, crec que són gent que no mereix ni viure. No fotem, jo tampoc tinc molts diners, però faig alguna cosa per aconseguir-los, no em quedo parada esperant que passi algú i em doni alguna cosa.

Odio haver d'anar al super, amb tot de gent i nens molestant, que no et deixen passar. Però la vida m'ha ensenyat que més val posar bona cara, fer veure que t'està tot bé, i anar fent. D'aquesta manera t'estalvies moltes coses, com ara anar a correccionals quan ets una adolescent amb un pare que no sap què fer amb tu. Llàstima que m'en vaig adonar quan era massa tard. Pots fer mal de qualsevol manera, però si pegues, et tanquen. Conclusió: he d'evitar fer mal físic a les persones si em vull mantenir fora de la presó i sense problemes, encara que tingui ganes de matar-los a tots. Però algun dia explotaré i mataré algú de veritat, sense importar-me el que passi després, ho sé. 

Bé, la qüestió és que avui, fora del supermercat, hi havia una associació o alguna cosa semblant, de persones que recollien diners pels malalts de SIDA a l'Àfrica. I la gent els donava diners. Molts diners, en realitat. I m'he preguntat si no podria fer jo una cosa semblant. A veure, segur que els malalts de SIDA de l'Àfrica els importen una merda, i es queden els diners per ells. És el que jo faria. La gent és així d'estúpida: si dius que els diners són per ajudar a les persones desfavorides, tots es moren per posar diners, com si això els fés millors persones.

No sé com no se m'havia acudit abans. Muntar això jo sola pot ser difícil, però no sé qui em podria ajudar. Si li expliqués això a la Laia, per exemple, la meva amiga de tota la vida, em diria que no estic bé del cap (com tantes altres vegades m'ha dit). És ella la que no està bé, està més cega que la gent que dóna diners sense saber ni on van a parar.

dijous, 16 de novembre de 2006

Visita al dentista

(SIMULACIÓ D'UN CAS DE TRASTORN ANTISOCIAL DE LA PERSONALITAT)

Avui he hagut d'anar al dentista a que em traiessin els queixals del seny. No hi hauria anat si no fos perquè m'estan perforant les genives i em fa molt mal. 

Però un cop allà, encara era pitjor. Mai havia anat al dentista, i m'han fet esperar a una sala d'espera plena de revistes amb tonteries. Hi havia una dona amb el seu fill. El nen no parava de plorar i, a més, era lleig de collons. I un noi i una noia que també esperaven intentaven consolar el nen, fent-li cares i parlant-li com si fos un gos. L'escena era força patètica, i m'han entrat ganes, fins i tot, d'agafar un dels llibres infantils, de tapa dura, i clavar-li una bofetada al nen a la cara. Però me n'he estat perquè probablement el nen no hauria callat i els dentistes no m'haguessin tret els maleïts queixals. 

Quan he entrat a la consulta, m'ha rebut un home gran, que no l'entenia quan em parlava. Semblava que li faltés un bull. M'he assegut a la cadira i ha començat la tortura. M'ha punxat amb agulles a les genives inflamades, per si no em feien ja prou mal. Sentia com se m'adormia la llengua, i notava un gust nauseabund. Després ha agafat una mena de torn elèctric i m'ha començat a serrar alguna cosa, fent molt soroll. M'he posat a cridar: "QUÈ FAS?!" i he notat que el torn em feia un tall al llavi. No sentia dolor per l'anestesia, però ho he notat perfectament. He començat a cridar mentre sortia sang. Després m'he posat a riure, era molt graciós veure com em sortia la sang i com tothom es tornava boig. El dentista ha marxat i després ha tornat amb dues dones. Entre tots m'han agafat braços i cames i m'han posat una màscara on he olorat un gas que m'ha adormit.

Quan m'he despertat, estava molt adolorida, però tenia la boca tancada. He vist que estava acompanyada del dentista i m'he aixecat de cop i he tirat a terra els instrumets que he vist sobre una tauleta. Em sentia marejada, però això no m'ha impedit tirar-me sobre d'aquell home i començar a colpejar-lo, mentre li cridava que el mataria. M'he tornat boja. Qui s'han cregut que són? M'han tallat el llavi i a sobre m'han deixat inconscient per treure'm uns queixals que jo no volia que em traiessin. Amb la mirada buscava alguna cosa de les que hi havia per terra per ferir-lo, però abans que em donés temps a agafar-ho, han vingut dos homes i m'han agafat. He vist que una recepcionista trucava a la policia i he embogit encara més. He començat a moure'm, enrabiada, però la meva condició i la meva poca força física han fet que no pogués lliurar-me.

El que sí he pogut fer és tirar a una auxiliar a terra d'una empenta. Al menys he pogut fer alguna cosa contra algú més dèbil que jo. Moriré matant, que diuen.

M'he vist acorralada. Si la policia em tornava a detenir, pot ser que fos veritat que em castiguarien. He intentat calmar-me i pensar en què fer, sóc més llesta que tota aquesta gent. De cop he deixat de forcejar i m'he disculpat. He fingit que em sentia a punt de desmaiar-me i de cop, ha vingut la recepcionista, m'ha donat les meves coses i m'ha demanat que marxés.

I així és com he aconseguit que em traiessin els queixals del seny gratis.

dimarts, 14 de novembre de 2006

Ni fred ni calor

(SIMULACIÓ D'UN CAS DE TRASTORN ANTISOCIAL DE LA PERSONALITAT)

De sempre que he volgut tenir un espai per escriure algunes coses, perquè sé que perfectament que no puc compartir res amb les persones que conec sense que em diguin que necessito ajuda. En realitat m'és igual, però saber que només jo podré veure el que escrigui, em deixa més tranquil·la.

Mai he escrit un diari personal ni res, tot i que el meu pare, amb qui visc des que va marxar la meva mare, mai s'ha interessat per res de la meva vida, i tampoc es llegiria res escrit per mi ni que li deixés a la seva tauleta de nit. No fa res més que gastar-se el que cobra de la paga en alcohol i beure.

Bé, em presento. Em dic Alba, tinc 23 anys, quasi 24, i estudio 1r d'Administració i Direcció d'Empreses. M'agradaria montar la meva pròpia empresa algun dia i poder independitzar-me del meu pare i la seva família, perquè depenc totalment dels seus diners. Als pocs llocs on he treballat, sempre he tingut problemes amb els companys o els caps i sempre m'han acabat fent fora. M'han detingut un parell de vegades per robar els diners de les caixes de la feina abans de marxar a casa. M'han dit que la pròxima vegada és possible que em tanquin uns dies a la presó. Però crec que això és com quan el meu pare em deia que renunciaria a la meva custòdia quan pegava nens a l'escola o els robava i m'expulsaven durant mesos. Al final ningú acaba fent res.

Però és que estic farta d'haver de sotmetre'm al que un cap capritxós vol que faci, només per aconseguir una mica de diners, vull ser jo qui prengui totes les decisions del que faci. Jo em mereixo més aquests diners que els altres, al menys jo he estat capaç d'agafar-los.

Estic una mica desanimada perquè últimament no passa res al meu voltant que m'entretingui, potser ho hauré de fer jo mateixa.

No sé què escriuré perquè realment no em passa res emocionant...

El títol, "papallona sense ales" se m'ha ocorregut perquè de petita m'encantava arrencar-li les ales a les papallones que, confiades, s'acostaven a mi. Jo cre que jo, directament, vaig néixer sense elles.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...