dijous, 28 de gener del 2010

Erotomania o Síndrome de Clérambault


L'erotomania o síndrome de Clérambault és un transtorn mental poc comú que pateixen les persones que s'enamoren d'una persona i creuen il·lusòriament que aquesta els correspon secretament.

Jacques Ferrand va mentar aquest transtorn per primera vegada el 1623 en el seu tractat "Maladie d’Amour ou Melancolie Erotique", i posteriorment s'ha conegut també com "psicosis de la vella donzella”, “paranoia eròtica” i “ilusions eròticas auto-referents” fins que es va consolidar l'ús dels termes Erotomania i Síndrome de Clérambault

El psiquiatra francès Gatian de Clérambault va anomenar el síndrome el 1921, qui va publicar un informe teòric sobre el transtorn basant-se en 5 casos reals que ell mateix havia tractat, "Les Psychoses Passionelles".

Generalment, el malalt té o ha tingut molt poc contacte amb la persona estimada, però pensa que ha sigut aquesta qui ha iniciat la "relació" fictícia. A vegades, pot ser que l'objecte de l'obsessió no existeixi realment, tot i que normalment solen ser persones que apareixen als mitjans de comunicació, com actors o cantants famosos. L'erotòman rep "missatges secrets d'amor" de la seva persona estimada, com ara accions que es dirigeixen cap a ell, paraules clau que parlen sobre la seva relació sense que ningú més ho sàpiga, gestos, moviments i posicions corporals...

Els deliris erotomaníacs es troben normalment com símptomes primaris de transtorn delirant, o en el context de la esquizofrènia.

La única teràpia per l'erotòman és el tancament en una institució psiquiàtrica per prevenir les conductes d'acòs que duen a terme freqüentment. No hi ha "cura" per aquest transtorn, l'obsessió es manté constant, per molta medicació que rebi el pacient. La única esperança que els queda als professionals que tracten aquest transtorn és que amb el temps, el pacient arribi a oblidar-se de la persona que estima o que s'esforci en fer-ho. Tot i així, per l'erotòman, el fet de tancar-lo o obligar-lo a oblidar el seu estimat o estimada fa que senti que la societat s'oposa al seu amor, i té més motius per enfortir la seva "relació", i ningú pot convèncer-los del contrari.


Un cas famós
John Hinckley Jr. es va obsessionar tant amb l'actriu Jodie Foster després de veure la pel·lícula "Taxi Driver" que va arribar a mudar-se a Connecticut per estar a prop d'ella, la trucava sovint a casa i li deixava poemes que ell mateix escrivia per sota de la porta. Per cridar la seva atenció, fins i tot, va disparar 6 vegades al president Ronald Reagan l'any 1981.



À la folie... pas du tout


Aquesta és una pel·lícula que il·lustra bastant bé aquest transtorn tan peculiar ("He loves me... He loves me not" en anglès, "Sólo te tengo a ti" en castellà) protagonitzada per Audrey Tautou (Amélie) i dirigida per Laetitia Colombani.

La protagonista, Angélique, és una noia que estudia art i s'enamora perdudament d'un exitòs cardióleg casat, el Doctor Loïc Le Garrec.
La pel·lícula està estructurada d'aquesta manera:

1a part - l'espectador presencia l'idílic però prohibit romanç entre Angélique i el Doctor Le Garrec, però aviat s'adona que en Loïc no és tan bon home com sembla. No respòn les cartes d'Angélique, la deixa plantada quan planejen un viatge, va a veure a la seva dona quan li havia promès a la seva amant que passaria el dia amb ella... Els amics d'Angélique intenten convèncer-la que deixi en Loïc, ja que no se la mereix i la fa patir.

2a part - la pel·lícula fa un flaishback i es torna al moment d'inici. Aquesta vegada es veu el que passa REALMENT. Loïc és acosat per algú que li fa la vida impossible, tot i que no sap de qui es tracta. Rep cartes d'amor on se li demana que vagi a l'auroport per fer un viatge que no recorda haver planejat i, fins i tot, li envien la clau d'un pis on no ha estat mai. L'home, desesperat per la situació que viu, comença a obsessionar-se i a desconfiar de tothom. Ningú el creu, la seva dona el deixa, i rep amenaces dels amics d'Angélique.

3a part - Angélique comet veritables bogeries per l'amor d'en Loïc, mentre aquest acaba per descobrir-ho tot. Després ve el desenllaç, previsible i sorprenent alhora.

Recomano veure-la, perquè a mi em va semblar molt interessant i sorprenent, perquè ni tan sols coneixia l'existència d'aquest transtorn.




Per últim, una anècdota personal divertida: us he de confessar que jo mateixa pateixo un ínfim grau d'erotomania per aquest home:


Es diu Trent Reznor, té 44 anys i és el vocalista del grup nordamericà Nine Inch Nails. Vaig arribar a obsessionar-me bastant per ell ara farà un any (amb un límit) i, fins i tot (no diré com), em vaig poder posar en contacte amb ell. També vaig rastrejar tota la informació que vaig poder sobre ell, incloent imatges, vídeos, entrevistes...
És més, quan vaig anar-lo a veure en concert aquest estiu, JURARIA que algunes vegades se'm quedava mirant durant uns segons.

divendres, 15 de gener del 2010

El nom de la rosa... i del riure



Les emocions més primitives dels éssers humans són innates, universals, i ens acompanyen durant tota la vida. Intentar negar-les o reprimir-les és un error i pot provocar un bloqueig de l'emoció, però, tot i així, una de les emocions que més es sol reprimir (a part del plor) és el riure, la riallada escandalosa que a tots ens ha sortit alguna vegada.

Si, caminant pel carrer, et creues amb una persona que camina sola i que somriu mentre mira el terra, què penses? I si riu? I si la riallada és molt forta?
Estic segura que molta gent veuria aquesta situació com extravagant. Però, no us han entrat moltes ganes de riure quan ereu al carrer, passejant? A mí sí, moltíssimes. Tenia ganes de riure escandalosament, i plorar de riure, si feia falta, però em reprimeixo. M'avergonyeixo de mí mateixa si ric molt alt, encara que sigui en un grup d'amics. La gent em mira amb cares rares, i la meva reacció involuntària és ruboritzar-me i tapar-me la boca. Pero, per què? Per què ens tapem la boca quan riem, encara que no molestem a ningú?


Pensant sobre tot això a classe, he recordat un personatge de la novel·la "El nom de la rosa" de Umberto Eco, fray Jorge de Burgos, un monjo benedictí que viu en una extranya abadia italiana on es succeeixen uns assassinats molt misteriosos. Durant tota la novel·la, Jorge i Guillem de Baskerville, un frare de l'orde dels franciscans que intenta resoldre els crims, mantenen diverses discussions sobre si el riure és lícit o no.

Fray Jorge manté que Jesucrist no va riure mai a la seva vida, ja que el riure és la debilitat primordial dels éssers humans. Per ell, riure és signe de la banalitat, la baixesa i la falta de respecte cap a Déu per part de la persona que riu. En riure, a l'home se li deforma la cara i s'oblida del més important per respectar a Déu: la por. Aquesta emoció és el que garantitza que l'home no blasfemi contra Déu ni pequi. Si l'home aprèn a riure del que li fa por, pecarà. En aquest moment, arribarà l'apocalipsis.

Fray Guillem intenta per activa i per passiva argumentar en contra de Jorge, citant fins i tot autors (la majoria d'ells pagans) que glorificaven el riure i els seus efectes curatius del cos i de l'ànima.

Al final, com passa moltes vegades en la religió, la posició de fray Jorge és imposada per la força, d'una manera molt dràstica. (Animo a qualsevol persona que hagi llegit la novel·la sencera a parlar sobre detalls de la trama que no puc revelar aquí, ja que encara no he tingut l'oportunitat, i ho agrairia.)

Però... realment és possible viure sense riure ni una sola vegada? Com deu ser reprimir absolutament totes les riallades, per poc intenses que siguin? Quina és la utilitat de riure? Per què tenim aquesta capacitat tan especial i essencial? I el que és més important, per què hauríem de reprimir-la? Les rialles són contagioses i saludables. Alleugen i ens fan sentir bé, a part de ser un gran mecanisme de socialització. Qui no ha rigut mai, buscant la cara d'un amic o un company, per riure amb complicitat? 

Recomano aquesta novel·la a qui no l'hagi llegit, perquè a part de moltes altres raons que la fan una obra d'art, la trama gira al voltant d'aquesta temàtica i dóna pas a moltes reflexions.


Es podrien dir moltes coses sobre el riure. Podríem parlar també sobre la risoteràpia, o fer un repàs de Psicobiologia explicant els efectes del riure a nivell cerebral, i totes les neurones i substàncies que hi estan implicades, però deixo aquests temes a l'aire per si a algú li interessa dir-ne alguna cosa al seu blog.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...