dilluns, 26 d’octubre de 2009

La sexualitat femenina segons Freud



Freud (1856-1939) va voler distanciar-se de les idees biològiques preconcebudes sobre la sexualitat femenina de l'època, com la de que el sexe femení és passiu davant el sexe masculí, que és actiu.
També va voler rebutjar tots els elements culturals i els models transmesos per la societat, però no va aconseguir allunyar-se de tot a aquest factor, sobretot quant a relació amb la sortida del complexe d'Èdip en les nenes.

En els seus dos articles "Sobre la sexualitat femenina" (1931) i  "La feminidad" (1932), Freud ens mostra la seva visió sobre l'evolució de la vida sexual de la nena com un recorregut paral·lel al del nen, marcant les diferències i similituds.
Freud parla d'una etapa preedíptica pràcticament idèntica en els dos sexes. En aquesta fase prèvia al complex d'Èdip, els infants descobreixen en el seu cos la seva sexualitat i inicien un procés masturbatori. El nen estimula el seu penis sense desenvolupar, i la nena el seu clítoris. Aquest clítoris, segons el psicoanalista, és concebut per la nena com a equivalent al penis. D'aquesta manera, es podria dir que la aquesta primera etapa de la sexualitat es plenament masculina i és anomenada fase fàlica en la seva teoria del desenvolupament psicosexual.
És en aquesta etapa en la qual la mare és el primer objecte d'amor per ambdós sexes i amb qui es descobreixen les primeres satisfaccions sexuals.

Llavors entra en joc la diferència dels genitals del nen i de la nena i es desenvolupa l'angoixa:
              - complex de castració en el nen -> el nen és conscient que a les nenes els "falta" el penis, així que pensa que el seu membre preferit, la font de tanta satisfacció, està en perill. Associa la figura del pare amb l'agent castrador. La por a perdre el penis fa que el nen es separi de la mare, reforçant el seu superego, i superi el complex d'Èdip.
              - enveja de penis en la nena -> sorgeixen sentiments de ressentiment i hostilitat cap a la mare, es senten decebudes per no haver desenvolupat el penis com els nens. Dos conseqüències principals: es substitueix la mare pel pare com a objecte d'amor i la vagina passa a ser la zona erógena de la dona en comptes del clítoris (de naturalesa fàl·lica per Freud).

El distanciament de la mare per part de la nena és tan fort com abans ho havia estat el vincle afectiu. Freud considerava que era en aquesta etapa precisament on es basaven els traumes i neurosis en dones.
El ressentiment degut a l'enveja de penis també es present en la concepció dels germans. Les nenes senten més odi cap als nou nascuts, ja que senten que pertanyen a un sexe desavantatjat i menyspreat. També té com a conseqüència que el superego no s'integri amb tanta consistència en la dona com en l'home, ja que aquesta sent que ha perdut el seu "tresor" i que ja no li queda res per perdre.

Tornant al complex d'Èdip en les nenes, aquest canvi de l'objecte d'amor cap al pare, fa que la dona tingui tres possibles sortides:
              1. la suspensió de tota vida sexual  ->  deguda a la frustració produida per l'enveja. La nena renuncia a la masturbació i aquesta repressió serà la que anirà configurant la neurosi.
              2. la hiper-insistència en la masculinitat  ->  la nena no es conforma amb la pèrdua del penis, així que la afirmarà amb més agressivitat.
              3. la feminitat definitiva  ->  no hi ha una clara renúncia cap a la sexualitat, sinó que s'esdevé un canvi de la zona erògena cap a la vagina i els impulsos sexuals es tornen passius. La dona buscarà un company amb les característiques del pares amb qui compartirà el mateix vincle afectiu que compartia amb la mare primerament. Aquest company li donarà la possibilitat de ser mare i obtenir el fal·lus a través del fill.

Moltes dones psicoanalistes van defensar aquestes teories fal·locèntriques, però a partir dels anys 20, aquesta tesi va començar a ser qüestionada per algunes dones de l'escola anglesa, com Melanie Klein, Josine Müller i, sobretot, Karen Horney.

Horney (1885-1952) va criticar la idea freudiana de l'enveja del penis. Accpetava que aquesta enveja es donava en algunes dones neuròtiques, però que estava lluny de ser un fenòmen universal. Va suggerir que el que es considerava una enveja al penis era en realitat una enveja al poder dels homes en el món, totalment justificada.
Horney, fins i tot, va anar més enllà i va plantejar l'existència d'una homòloga masculina, l'enveja de l'úter, a l'habilitat femenina de gestar fills. Un clar exemple d'aquesta enveja per a Horney era la exagerada necessitat d'obtenir èxit d'alguns homes i el desig que els seus cognoms perdurin després de la seva mort com a compensació per no poder portar els fills dins seu i amamantar-los.

Avui dia, les teories de Freud sobre la sexualitat femenina són molt discutides, però conserven també molts defensors.


Per a més informació:
http://www.michelsauval.com/angustia/s13eros.htm
http://www.elsigma.com/site/detalle.asp?IdContenido=8130
http://www.scb-icf.net/nodus/149FreudFeminidad.htm
http://es.wikipedia.org/wiki/Karen_Horney#Teor.C3.ADa_del_self
http://es.wikipedia.org/wiki/Karen_Horney
http://www.cartapsi.org/mexico/lanfem.htm

6 INTENTOS:

  1. Muy interesante, post, Alba; por fin alguien se atreve a hablar más allá de los convencionalismos(empezando por la foto y terminando por la rotundidad de tu estilo), aunque tu voluntad sea sobre todo didáctica. ¿Que qué creo yo? Adoro a Freud pero también entiendo que tiene sus limitaciones. La castración y la envidia de pene son un delirio de Freud, una mujer no necesita un pene, por amor de Dios. La obsesiva "urogenitalidad" de su pensamiento a veces le causaba malas pasadas. Yo de echo prefiero a Carl Jung, una versión menos extrema pero igual de lúcida que su antecesor.

    ResponElimina
  2. Crec que com diu en Joan se li anava bastant l'olla, almenys a mi se'm fa molt complicat intentar-me imaginar alguns raonaments com aquest com a generals...
    Molt interessant! ;)

    ResponElimina
  3. Sí, jo tampoc li faig gaire cas a aquests plantejaments, perquè no m'hi sento gens identificada.

    Igualment, dubto que el tal "complexe de castració" el tinguin tots els nens (si es que algún nen ha pensat alguna vegada en el seu pare com la persona que li treura el penis i farà que es converteixi en una miserable nena).
    No entenc perquè el penis ha de ser tractat com un "tresor" que no volem perdre. A mi no m'agradaria que em traiessin el clítoris per res del món, com tampoc m'agradaria quedar-me sense un dels meus dits o una orella. No és que pensi en una part de mi com un tresor, sinó que jo valoro TOT el meu cos, part per part, com l'unic tresor (material) que puc conservar.

    El fal·locentrisme em posa malalta, i no per enveja, sinó per llàstima. Hi ha altres coses a la vida.

    ResponElimina
  4. Ieee! està dabuten l'article. El fet que les teories de Freud vagin més enllà del que esta considerat com creible no vol dir que no siguin molt interessants. Ara m'estic acabant el primer volum de l'interpretació dels somnis i ja t'ho dic, hi ha interpretacions que estan pillades amb pinces. Tot i això el llibre està molt be (realment Freud escriu genial)

    Cuidat molt i ànims amb el bloc ;)

    ResponElimina
  5. Potser t'interessaria l'article que va escriure el mateix Freud sobre el tabú de la virginitat, si més no resulta interessant donar-hi un cop d'ull, descobriràs teories que et sorprendran.

    ResponElimina

:)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...