divendres, 15 de gener de 2010

El nom de la rosa... i del riure



Les emocions més primitives dels éssers humans són innates, universals, i ens acompanyen durant tota la vida. Intentar negar-les o reprimir-les és un error i pot provocar un bloqueig de l'emoció, però, tot i així, una de les emocions que més es sol reprimir (a part del plor) és el riure, la riallada escandalosa que a tots ens ha sortit alguna vegada.

Si, caminant pel carrer, et creues amb una persona que camina sola i que somriu mentre mira el terra, què penses? I si riu? I si la riallada és molt forta?
Estic segura que molta gent veuria aquesta situació com extravagant. Però, no us han entrat moltes ganes de riure quan ereu al carrer, passejant? A mí sí, moltíssimes. Tenia ganes de riure escandalosament, i plorar de riure, si feia falta, però em reprimeixo. M'avergonyeixo de mí mateixa si ric molt alt, encara que sigui en un grup d'amics. La gent em mira amb cares rares, i la meva reacció involuntària és ruboritzar-me i tapar-me la boca. Pero, per què? Per què ens tapem la boca quan riem, encara que no molestem a ningú?


Pensant sobre tot això a classe, he recordat un personatge de la novel·la "El nom de la rosa" de Umberto Eco, fray Jorge de Burgos, un monjo benedictí que viu en una extranya abadia italiana on es succeeixen uns assassinats molt misteriosos. Durant tota la novel·la, Jorge i Guillem de Baskerville, un frare de l'orde dels franciscans que intenta resoldre els crims, mantenen diverses discussions sobre si el riure és lícit o no.

Fray Jorge manté que Jesucrist no va riure mai a la seva vida, ja que el riure és la debilitat primordial dels éssers humans. Per ell, riure és signe de la banalitat, la baixesa i la falta de respecte cap a Déu per part de la persona que riu. En riure, a l'home se li deforma la cara i s'oblida del més important per respectar a Déu: la por. Aquesta emoció és el que garantitza que l'home no blasfemi contra Déu ni pequi. Si l'home aprèn a riure del que li fa por, pecarà. En aquest moment, arribarà l'apocalipsis.

Fray Guillem intenta per activa i per passiva argumentar en contra de Jorge, citant fins i tot autors (la majoria d'ells pagans) que glorificaven el riure i els seus efectes curatius del cos i de l'ànima.

Al final, com passa moltes vegades en la religió, la posició de fray Jorge és imposada per la força, d'una manera molt dràstica. (Animo a qualsevol persona que hagi llegit la novel·la sencera a parlar sobre detalls de la trama que no puc revelar aquí, ja que encara no he tingut l'oportunitat, i ho agrairia.)

Però... realment és possible viure sense riure ni una sola vegada? Com deu ser reprimir absolutament totes les riallades, per poc intenses que siguin? Quina és la utilitat de riure? Per què tenim aquesta capacitat tan especial i essencial? I el que és més important, per què hauríem de reprimir-la? Les rialles són contagioses i saludables. Alleugen i ens fan sentir bé, a part de ser un gran mecanisme de socialització. Qui no ha rigut mai, buscant la cara d'un amic o un company, per riure amb complicitat? 

Recomano aquesta novel·la a qui no l'hagi llegit, perquè a part de moltes altres raons que la fan una obra d'art, la trama gira al voltant d'aquesta temàtica i dóna pas a moltes reflexions.


Es podrien dir moltes coses sobre el riure. Podríem parlar també sobre la risoteràpia, o fer un repàs de Psicobiologia explicant els efectes del riure a nivell cerebral, i totes les neurones i substàncies que hi estan implicades, però deixo aquests temes a l'aire per si a algú li interessa dir-ne alguna cosa al seu blog.

2 INTENTOS:

  1. Riure, qui no riu?
    Penso que és un fet, una virtut, un mecanisme... o com li volgueu anomenar, dels humans molt important.
    El riure parla molt sobre nosaltres, i té un paper rellevant en el transcurs de la vida.
    Tornant-te l'exemple que has posat: "Qui no ha rigut mai, buscant la cara d'un amic o un company, per riure amb complicitat? "
    A qui no li ha fet mai mal buscar el somriure d'algun amic o persona estimada i trobar-te sense cap resposta?
    A qui no li ha fet mai mal que s'enriguin d'ell obertament a la cara?

    El riure juga entre mig de molts sentiments, emocions, sensacions...

    Estaria molt i molt bé que el sapiguéssim emplear adequadament, ja sigui no reprimint-lo quan no és necessri o no abusar-ne quan és per fer mal a un segon.

    Interessant post!
    PD: posaré en la llista d'espera el llibre recomanat! ;)

    ResponElimina

:)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...