Si morís el meu pare...

(SIMULACIÓ D'UN CAS DE TRASTORN ANTISOCIAL DE LA PERSONALITAT)

...tot seria molt millor.

No suporto haver de veure la cara del meu pare cada maleït dia. Estic farta d'ell i de la seva olor, la seva veu i que estigui borratxo tot el dia. L'únic que fa és beure i estar al sofà. I de tant en tant se m'acosta i em diu que m'estima, quan va com una cuba, és clar. Però és patètic. Sé que m'ho diu perquè es pensa que això farà que em preocupi per ell o faci alguna cosa. No sap què és l'amor, per això la meva mare va marxar i el va deixar aquí perquè es podrís en la seva merda. Però la meva mare tampoc sap què és l'amor perquè em va deixar aquí amb ell. I el meu pare encara té el valor de dir-me que estic morta per dins, que no sé estimar, que no tinc cor, que sóc una egoïsta i moriré sola. Tant de bo morís sola, i no haver d'estar acompanyada d'algú com ell, que em bloqueji i no em deixi ni viure. 

A vegades, el meu pare està dormint la mona al sofà, tot suat i brut, que es sent la seva pudor des de la meva habitació, i de veritat que m'entren ganes d'agafar el coixí i ofegar-lo. Potser així em podria quedar la casa, i viure sola, tranquil·la. Però si fes això, vindria la policia a casa i d'alguna manera sabrien que he estat jo. Només podria fer-ho si pogués culpar a algú altre, però això és molt difícil ara mateix. Deixaré que visqui aquí, perquè així ell s'ha d'ocupar de portar menjar a casa i de donar-me diners cada mes. Ja s'acabarà morint sol. Poc li falta.

Per no haver de suportar-lo tant sovint, el que faig és anar a casa de la Laia, que viu sola i està més sola que la una. Em fa el sopar i em deixa quedar-me a dormir allà, i em deixa jugar als seus videojocs. Sort que tinc aquest refugi, perquè suportar a la Laia és més fàcil que suportar el meu pare. Gairebé mai parlem de res que no sigui la televisió o els jocs, i així em deixa tranquil·la i puc fer la meva. Com que li sobren els diners, només em cal fer-li cara de pena perquè em porti el que li demano.

També va ser ella la que va aconseguir treure'm del correccional, vàries vegades, perquè resulta que la seva mare era psicòloga i amb quatre paraules de "ho sento, no ho tornaré a fer, me'n penedeixo molt" i un informe de la seva mare, podia estar més tranquil·la. Recordo que el primer cop que em van fer entrar va ser amb uns 13 anys. Me les vaig enginyar per reunir un grup de gent de l'institut, i vam segrestar el gos de la que era la meva veïna abans. Al gos li vam fer de tot. Encara ric quan hi penso. Maleïda bèstia, no feia més que molestar. I feia una pudor... jo no sé per què a la gent li agraden tant els animals, son fastigosos. Al final el vaig matar, però els cobards que em van ajudar a segrestar-lo (ja veus tu quina dificultat, els gossos deuen ser els animals més estúpids del món) van sortir corrents en quant la cosa es posava interessant. Però bé, jo ja m'ho passo bé sola.

Després vaig entrar per pegar el meu pare. Amb 15 o així. De poc que el mato, al desgraciat. Recordo que li vaig clavar una ampolla de vidre trencada a l'estòmag. Al final tot va ser un enrenou molt gran. Això sí, el cabrón no ha tornat a portar-me mai la contrària.