diumenge, 15 de maig del 2011
#1
Nota mental: no hacer el amor el mismo día que me depilo
diumenge, 3 d’abril del 2011
Estoy enamorada
...de mi carrera. Estoy enamorada de la Psicología.
Estoy aún en mi segundo año, pero creo que nací para esto. No hay nada en el mundo que me interese más que mi carrera y todo lo que ella implica.
No me veo haciendo otra cosa, estudiando otra cosa. Mientras mis compañeros prefieren ir al bar a fumar en vez de ir a clase, o quedarse en casa durmiendo, yo escucho cada palabra como un niño pequeño que oye un cuento fantástico. Luego, vuelvo a casa y pienso sobre ello, hablo sobre ello. Me encanta contarles a las personas que me importan cuánto he aprendido y cuánto sé.
Es la razón por la que me levanto por las mañanas, y sé que lo seguirá siendo aún cuando trabajo. Me asusta. Me asusta que quede tan poco para acabar el curso. La gente normal espera el verano con ilusión. Pero yo no. Me gusta el verano, pero me aburro. Si no voy a clase, si no aprendo, me parece que me falta algo. ¿Qué voy a hacer este verano? Mejor que empiece a buscar trabajo para distraerme, o seguir en serio con el proyecto de novela que empecé hace tiempo, o me moriré de pena. Me siento como un amante que ve partir a la persona que más ama, sabiendo que tendrá que conformarse con releer una y otra vez sus cartas, y volver a ver aquellas fotografías que están ya desgastadas, mientras espera a que vuelva.
dilluns, 21 de març del 2011
Tu corazón
Con tanto hacerme correr, me estás tocando los cojones.
Con tanto tocarme los cojones, me estás haciendo correr.
Con tanto tocarme los cojones, me estás haciendo correr.
dimarts, 15 de març del 2011
Pues eso, "título"
¿Que qué intento? Ni yo misma lo sé. Sólo sé que intento algo. Siempre. A todas horas. Soy amante de las causas perdidas y del seguir adelante. No sé quién soy aún, pero sigo intentando encontrarme.
¿Me encontraré aquí? Tal vez. Sé que ahora no. Siempre me pasa lo mismo: empiezo algo, le pongo todas mis esperanzas, y me decepciono. Lo abandono, o pero aún: lo borro. Lo quemo, lo saco de mi mente, hago que desaparezca de cualquier soporte digital o físico. No porque me haga daño, simplemente porque si sigue ahí me recuerda que soy un fracaso, que dejo las cosas inacabadas, que me contradigo, que en algún momento he dejado de intentarlo, y eso me corroe.
Ahora sé que las cosas no se intentan; se hacen. Voy a escribir este blog. Voy a ver cómo crece, como creación mía que es, como mi pequeño rinconcito donde poner un pedazo de mi alma. No soy buena escribiendo, tampoco lo soy pensando. Me interrumpo, me distraigo, me olvido de lo que iba a decir y me lío yo sola. No tengo mucha originalidad, me limito a inspirarme o copiarme de otras personas. Una copia nunca supera un original, lo sé.
Quién sabe, en el fondo tengo la esperanza de poder encontrar mi creatividad. Mentiría si dijera que escribo esto sólo para mí y que no quiero que me lean. Claro que quiero que me lean, lo anhelo. Necesito que alguien, en algún lugar, lea lo que yo, una desconocida confusa, escribo. Necesito emocionar a alguien, cambiar algo en alguien, importar en algún aspecto de la vida de alguien, aunque sólo sea un poco. Quiero dejar una huella. Quiero volver a este blog en 10 años y sonreír al reencontrarme con la persona que era yo, y no arrepentirme de nada.
dissabte, 16 d’octubre del 2010
Ciencias versus Letras, round 1
***ATENCIÓN***
la siguiente entrada puede herir la sensibilidad de algunas personas
la siguiente entrada puede herir la sensibilidad de algunas personas
Estoy un poco muy harta de que se considere a la gente que viene de letras como retrasados que eligieron ese bachillerato para no hacer mates y aprobar sin pena y sin gloria con asignaturas tan 'fáciles' como literatura o latín.
Estoy haciendo primer curso de la carrera de Psicología, donde hay gente de todas las modalidades de bachillerato, pero la mayoría somos de 'letras'. Independientemente del bachillerato que venimos, hay otra mayoría que está en la categoría de: gente que viene a clase a ligar/tocarse las partes pudentas/reírse de los profesores/calentar la silla. ¿Qué pasa con esta gente? No paran de hablar, reír, juguetear y coquetear, cosa que molesta a la gente que sí quiere hacer clase, y además, como no se enteran de nada, hacen que el nivel baje.
Los profesores nos lo dan todo tan masticado, que a veces una se pregunta si está en una carrera o en un tercero de bachillerato con bastantes similitudes a un año sabático.
¿Dónde está el conflicto? En las clases de Psicobiología (donde damos cosas como anatomia del sistema nervioso, procesamiento de neuronas, y un montón de cosas sobre biología). Como es normal, casi nadie se entera, porque entre unos que ni comen ni dejan comer y que el temario en sí es complejo y requiere un mínimo de atención e interés.
El otro día estábamos haciendo la fisiología de los sentidos (aka anatomía de la oreja, el ojo, la lengua... sí, de 3ero de primaria) ¡y la gente flipaba al enterarse que la pupila era un agujero! La profesora tuvo que repetir 3 veces que la función de los transductores era la transducción (¿¡de verdad!?) porque, para colmo, la mujer dictaba (con puntos y comas, vaya a ser que les explote el cerebro a los pobres alumnos al tener que hacer una frase compleja con subordinadas, ¡y eso que vienen de letras!) todo lo que teníamos que copiar, que a su vez estaba escrito en un Powerpoint que teníamos delante de nuestras narices.
Puede parecer que lo exagero, pero no. Es incluso peor que eso. Yo no he visto nunca gente con tan poco respeto por una persona que intenta dar clase. Se reían de la profesora a la que podían, sin importarles lo más mínimo. Hacían preguntas estúpidas y obvias como: "¿la parte nasal del ojo es la que está más cerca de la nariz?". De éstas a montones, pero no para reírse, realmente les confundía tanta sabiduría.
Los de ciencias, que son unas 9 personas de 80, se sienten especiales porque, en teoría, ellos todos esos conocimientos ya los tenían y hacen una fantástica asosiación de ideas claramente basada en un preciso método científico:
la mayoría de la gente de la clase roza el retraso mental ----] la mayoría de gente viene de letras ----] la gente de letras roza el retraso mental
Claro, claro... Si A es B y B es C, A = C.
Pues en esta perfecta ecuación entra un elemento D que se llama T. Esta persona empezó la carrera de Biología pero la dejó para hacer Psicología. Hasta ahí bien. Esa circunstancia le da la estraña capacidad de saberlo absolutamente todo sobre las ciencias, y se cree muy docta en los temas científicos. Y es que da igual, aunque no lo sepa, lo hace ver. Pero seamos sinceros: yo he hecho Historia del Arte, pero no me preguntes mucho sobre el expresionismo, porque casi ni me acuerdo. He hecho Latín, pero no me pidas que te decline res-rei, porque tendría que mirarlo. He hecho Literatura, pero no me preguntes el autor de X novela del Barroco, porque seguramente no me acuerde o no lo sepa. Quiero decir que aunque una persona estudie Biología en bachillerato, no lo sabrá todo sobre esa materia. ¡Son sólo dos años de tu vida, por dios! El conocimiento no se limita a eso. Yo sí sabía que la pupila era un agujero, y que las neuronas mueren, y que el equilibrio está en las orejas.
La señora T, en clase, era la que hacía tales preguntas estúpidas. No la culpo, yo sí soy consciente que el bachillerato tiene un nivel muy bajo y que ni siquiera se obtienen ni la mitad de conocimientos que deberíamos obtener (aunque también depende del alumno, claro, quien tiene que aportar el esfuerzo, el interés y la motivación), pero sí la culpo de creerse culta cuando es una ignorante y hasta yo, una persona de letras, conoce la respuesta a todas sus preguntitas de primaria.
Pues bien, cuando ya llevábamos una hora y media de las dos horas que teníamos de clase y no avanzábamos mucho, la profesora empezó a alucinar un poco y dijo: "Bueno, asumiré que no habéis hecho nada de esto en el primer semestre de la carrera y que son todo nombres raros para vosotros". En este momento, la señorita Sílvia, sentada en su sillita y con una cara de lástima impresionante, le dijo a la profesora: "Es que la mayoría vienen de letras..."
1. Sí lo habíamos hecho, pero como no había entrado para examen en su momento, la gente pasó de mirárselo. Yo entendía las palabras "raras" que nos decía la profesora.
2. ¿Qué importa de dónde vengamos? Repito que han sido 2 años de nuestra vida de 18. Hay gente a a que le gusta saber cosas, independientemente de si son de letras o ciencias o de Marte. ¿Por qué no puede un astrofísico interesarse por las novelas de Homero o los relatos bélicos de Julio César? ¿Por qué no puede un filólogo interesarse por los potenciales de acción de las neuronas que afectan a la esquizofrenia? Parece que ahora el conocimiento tiene que ser selectivo, y debemos menospreciar todo lo demás.
3. Si los alumnos de ciencias cuando empezaron el bachillerato de ciencias fueron capaces de conseguir todos los conocimientos que se supone que tienen ahora, ¿por qué no somos capaces nosotros de lo mismo? ¿A caso ellos son seres super inteligentes y nosotros no podemos recordar ni nuestro nombre?
Entonces, un monstruo rojo nació dentro de mí y empezó a hacerse camino entre mis vísceras, hasta que rebenté, y le solté, un poco chillando:
"¡Que no es eso! Yo lo estoy entendiendo todo, es cuestión de preparárselo y prestar un poco de atención". Indignada, me volví hacia mis apuntes de nuevo y seguí a lo mío, ni siquiera esperé a que contestara.
Sé que soy una quejica, pero ese tema me saca de quicio. Yo hice "letras puras" que se dice: Latín, Griego, Historia del Arte, Historia, Literatura... Y no escogí ese bachiller porque era el más "fácil" (de hecho, compartimos todas las asignaturas con las demás modalidades menos las 4 que son de nuestro "campo"), sino porque me gustaba la rama humanística y nunca había hecho Latín o Griego, y quería saber más sobre eso porque me interesaba. Saqué muy buenas notas, y me concedieron la Matrícula de Honor, con una nota de 9 de promedio (no es para morirse, pero digo yo que mi mérito tendrá), pero yo estoy segura de que si en vez de sentirme tan atraída por esa rama hubiera sentido más fascinación aún por la rama de las ciencias, habría sacado buenas notas igualmente, porque la motivación y las ganas de aprender cosas nuevas no me han faltado nunca. La "prueba" de que hubiera obtenido buenos resultados en ciencias es que he sacado un 9 en el primer semestre de Psicobiología (más que incluso la gente que estudió ciencias, como mi gran amiga T), y soy de las únicas personas que se entera de algo en las clases y que tiene la capacidad de recordar el contenido de clases pasadas (la mayoría opta por decir: "eso no nos lo han neseñado", que supongo es la alternativa fácil).
Y ya que he escrito la parrafada, voy a quejarme un poco más: mis compañeros de clase, en su mayoría (yo nunca hablo en términos absolutos, porque al contrario que otra gente, ODIO generalizar) ¡no saben escribir! Me parece muy... ¿fuerte? No saben redactar, escriben con faltas, se inventan palabras, tienen un vocabulario muy limitado, y que ni se os ocurra decir la frase "los potenciales de acción (aka impulso nervioso) inciden en el cerebro a través de las vías aferentes" porque les explota el cerebro ipso facto. Tampoco les puedes hablar con subordinadas, que se pierden. Olvídate de que hagan una buena exposición oral si van en tu grupo de trabajo, y niégate a dejar que repasen un trabajo y lo entreguen al profesor. Si quieres que las cosas salgan bien, tienes que hacerlas tú misma. Y lo bueno es que soy YO el bicho raro.
A lo mejor he pecado de prepotente, pero de verdad que no exagero, hay casos extremos y otros no tanto, pero yo no sé dónde regalan los bachilleratos y a qué precio.
P.D: si lee esto alguna persona de "ciencias" que no se ofenda, por favor. Estoy hablando de la gente de mi clase, no de todos. No importa de donde venimos, sino donde estamos y a donde vamos. Paz y amor.
¿De qué hablas?
LA CUESTIÓN ES QUEJARSE,
PSICOLOGÍA,
UNIVERSIDAD
dijous, 28 de gener del 2010
Erotomania o Síndrome de Clérambault
L'erotomania o síndrome de Clérambault és un transtorn mental poc comú que pateixen les persones que s'enamoren d'una persona i creuen il·lusòriament que aquesta els correspon secretament.
Jacques Ferrand va mentar aquest transtorn per primera vegada el 1623 en el seu tractat "Maladie d’Amour ou Melancolie Erotique", i posteriorment s'ha conegut també com "psicosis de la vella donzella”, “paranoia eròtica” i “ilusions eròticas auto-referents” fins que es va consolidar l'ús dels termes Erotomania i Síndrome de Clérambault
El psiquiatra francès Gatian de Clérambault va anomenar el síndrome el 1921, qui va publicar un informe teòric sobre el transtorn basant-se en 5 casos reals que ell mateix havia tractat, "Les Psychoses Passionelles".
Generalment, el malalt té o ha tingut molt poc contacte amb la persona estimada, però pensa que ha sigut aquesta qui ha iniciat la "relació" fictícia. A vegades, pot ser que l'objecte de l'obsessió no existeixi realment, tot i que normalment solen ser persones que apareixen als mitjans de comunicació, com actors o cantants famosos. L'erotòman rep "missatges secrets d'amor" de la seva persona estimada, com ara accions que es dirigeixen cap a ell, paraules clau que parlen sobre la seva relació sense que ningú més ho sàpiga, gestos, moviments i posicions corporals...
Els deliris erotomaníacs es troben normalment com símptomes primaris de transtorn delirant, o en el context de la esquizofrènia.
La única teràpia per l'erotòman és el tancament en una institució psiquiàtrica per prevenir les conductes d'acòs que duen a terme freqüentment. No hi ha "cura" per aquest transtorn, l'obsessió es manté constant, per molta medicació que rebi el pacient. La única esperança que els queda als professionals que tracten aquest transtorn és que amb el temps, el pacient arribi a oblidar-se de la persona que estima o que s'esforci en fer-ho. Tot i així, per l'erotòman, el fet de tancar-lo o obligar-lo a oblidar el seu estimat o estimada fa que senti que la societat s'oposa al seu amor, i té més motius per enfortir la seva "relació", i ningú pot convèncer-los del contrari.
Un cas famós
John Hinckley Jr. es va obsessionar tant amb l'actriu Jodie Foster després de veure la pel·lícula "Taxi Driver" que va arribar a mudar-se a Connecticut per estar a prop d'ella, la trucava sovint a casa i li deixava poemes que ell mateix escrivia per sota de la porta. Per cridar la seva atenció, fins i tot, va disparar 6 vegades al president Ronald Reagan l'any 1981.
À la folie... pas du tout
Aquesta és una pel·lícula que il·lustra bastant bé aquest transtorn tan peculiar ("He loves me... He loves me not" en anglès, "Sólo te tengo a ti" en castellà) protagonitzada per Audrey Tautou (Amélie) i dirigida per Laetitia Colombani.
La protagonista, Angélique, és una noia que estudia art i s'enamora perdudament d'un exitòs cardióleg casat, el Doctor Loïc Le Garrec.
La pel·lícula està estructurada d'aquesta manera:
1a part - l'espectador presencia l'idílic però prohibit romanç entre Angélique i el Doctor Le Garrec, però aviat s'adona que en Loïc no és tan bon home com sembla. No respòn les cartes d'Angélique, la deixa plantada quan planejen un viatge, va a veure a la seva dona quan li havia promès a la seva amant que passaria el dia amb ella... Els amics d'Angélique intenten convèncer-la que deixi en Loïc, ja que no se la mereix i la fa patir.
2a part - la pel·lícula fa un flaishback i es torna al moment d'inici. Aquesta vegada es veu el que passa REALMENT. Loïc és acosat per algú que li fa la vida impossible, tot i que no sap de qui es tracta. Rep cartes d'amor on se li demana que vagi a l'auroport per fer un viatge que no recorda haver planejat i, fins i tot, li envien la clau d'un pis on no ha estat mai. L'home, desesperat per la situació que viu, comença a obsessionar-se i a desconfiar de tothom. Ningú el creu, la seva dona el deixa, i rep amenaces dels amics d'Angélique.
3a part - Angélique comet veritables bogeries per l'amor d'en Loïc, mentre aquest acaba per descobrir-ho tot. Després ve el desenllaç, previsible i sorprenent alhora.
Recomano veure-la, perquè a mi em va semblar molt interessant i sorprenent, perquè ni tan sols coneixia l'existència d'aquest transtorn.
Per últim, una anècdota personal divertida: us he de confessar que jo mateixa pateixo un ínfim grau d'erotomania per aquest home:
Es diu Trent Reznor, té 44 anys i és el vocalista del grup nordamericà Nine Inch Nails. Vaig arribar a obsessionar-me bastant per ell ara farà un any (amb un límit) i, fins i tot (no diré com), em vaig poder posar en contacte amb ell. També vaig rastrejar tota la informació que vaig poder sobre ell, incloent imatges, vídeos, entrevistes...
És més, quan vaig anar-lo a veure en concert aquest estiu, JURARIA que algunes vegades se'm quedava mirant durant uns segons.
divendres, 15 de gener del 2010
El nom de la rosa... i del riure
Les emocions més primitives dels éssers humans són innates, universals, i ens acompanyen durant tota la vida. Intentar negar-les o reprimir-les és un error i pot provocar un bloqueig de l'emoció, però, tot i així, una de les emocions que més es sol reprimir (a part del plor) és el riure, la riallada escandalosa que a tots ens ha sortit alguna vegada.
Si, caminant pel carrer, et creues amb una persona que camina sola i que somriu mentre mira el terra, què penses? I si riu? I si la riallada és molt forta?
Estic segura que molta gent veuria aquesta situació com extravagant. Però, no us han entrat moltes ganes de riure quan ereu al carrer, passejant? A mí sí, moltíssimes. Tenia ganes de riure escandalosament, i plorar de riure, si feia falta, però em reprimeixo. M'avergonyeixo de mí mateixa si ric molt alt, encara que sigui en un grup d'amics. La gent em mira amb cares rares, i la meva reacció involuntària és ruboritzar-me i tapar-me la boca. Pero, per què? Per què ens tapem la boca quan riem, encara que no molestem a ningú?
Pensant sobre tot això a classe, he recordat un personatge de la novel·la "El nom de la rosa" de Umberto Eco, fray Jorge de Burgos, un monjo benedictí que viu en una extranya abadia italiana on es succeeixen uns assassinats molt misteriosos. Durant tota la novel·la, Jorge i Guillem de Baskerville, un frare de l'orde dels franciscans que intenta resoldre els crims, mantenen diverses discussions sobre si el riure és lícit o no.
Fray Jorge manté que Jesucrist no va riure mai a la seva vida, ja que el riure és la debilitat primordial dels éssers humans. Per ell, riure és signe de la banalitat, la baixesa i la falta de respecte cap a Déu per part de la persona que riu. En riure, a l'home se li deforma la cara i s'oblida del més important per respectar a Déu: la por. Aquesta emoció és el que garantitza que l'home no blasfemi contra Déu ni pequi. Si l'home aprèn a riure del que li fa por, pecarà. En aquest moment, arribarà l'apocalipsis.
Fray Guillem intenta per activa i per passiva argumentar en contra de Jorge, citant fins i tot autors (la majoria d'ells pagans) que glorificaven el riure i els seus efectes curatius del cos i de l'ànima.
Al final, com passa moltes vegades en la religió, la posició de fray Jorge és imposada per la força, d'una manera molt dràstica. (Animo a qualsevol persona que hagi llegit la novel·la sencera a parlar sobre detalls de la trama que no puc revelar aquí, ja que encara no he tingut l'oportunitat, i ho agrairia.)
Però... realment és possible viure sense riure ni una sola vegada? Com deu ser reprimir absolutament totes les riallades, per poc intenses que siguin? Quina és la utilitat de riure? Per què tenim aquesta capacitat tan especial i essencial? I el que és més important, per què hauríem de reprimir-la? Les rialles són contagioses i saludables. Alleugen i ens fan sentir bé, a part de ser un gran mecanisme de socialització. Qui no ha rigut mai, buscant la cara d'un amic o un company, per riure amb complicitat?
Recomano aquesta novel·la a qui no l'hagi llegit, perquè a part de moltes altres raons que la fan una obra d'art, la trama gira al voltant d'aquesta temàtica i dóna pas a moltes reflexions.
Es podrien dir moltes coses sobre el riure. Podríem parlar també sobre la risoteràpia, o fer un repàs de Psicobiologia explicant els efectes del riure a nivell cerebral, i totes les neurones i substàncies que hi estan implicades, però deixo aquests temes a l'aire per si a algú li interessa dir-ne alguna cosa al seu blog.
divendres, 20 de novembre del 2009
Somnis, il·lusions, manipulació i divagacions vàries
Ahir, mentre feia amb el meu grup el treball sobre la relació entre el cos i la ment va sortir el tema de: "i com saps que, en realitat, ara mateix no estàs somiant?". Jo mateixa vaig ser qui va fer la pregunta, i tot i que ja havia pensat altres vegades en algunes possibles respostes, volia saber com ho veien les meves companyes.
Aquest tema m'ha portat després a la pregunta:
És real la realitat?
Descartes considerava que per arribar al veritable coneixement havíem de dubtar de tot allò que haguéssim concebut com a cert fins aleshores, i del primer que havíem de dubtar era de les percepcions dels nostres sentits.
En teoria, no sabem que estem somiant fins que despertem i ens adonem que tota la realitat que teníem dins el cap no era més que una il·lusió. Llavors, com podem saber que ara mateix no estem somiant? Com sabem que no estem postrats en un llit d'un hospital psiquiàtric i el que percebem són simples al·lucinacions o, en un llit en coma? Tots ens vam traumatitzar amb la llegenda urbana que assegurava que en Doraemon, el nostre gat còsmic preferit, i tot el que havia viscut amb en Nobita no era més que una il·lusió que s'havia creat mentalment el nen, qui en realitat era un pobre nen orfe i sense amics que havia estat en coma durant molt de temps. Podria això ser real?
Com saps que no vius en una matriu artificial i que en realitat són les màquines qui controlen el món tal i com el coneixem? Com saps que tu no ets Alícia i la teva vida no es el país de les meravelles? I així tots els exemples que volgueu.
Fins i tot, com saps que la teva realitat no ha estat prèviament creada per tu, com va ser la vida de Truman?
Fins a quin nivell ens han manipulat? Què ens podem creure i què no?
M'agradaria que em donéssiu la vostra opinió, tot i que ja sé que és hi ha molt a dir sobre aquests temes, i jo només he escrit una pinzellada molt per sobre.
Per acabar, deixo unes frases d'una de les cançons més conegudes de Nine Inch Nails, RIGHT WHERE IT BELONGS, que tracta sobre les il·lusions creades i sobre la manipulació del govern dels Estats Units.
What if everything around you isn't quite as it seems?What if all the world you think you know is an elaborate dream?What if all the world's inside of your head, just creations of your own, and you're really all alone?
dilluns, 26 d’octubre del 2009
La sexualitat femenina segons Freud
Freud (1856-1939) va voler distanciar-se de les idees biològiques preconcebudes sobre la sexualitat femenina de l'època, com la de que el sexe femení és passiu davant el sexe masculí, que és actiu.
També va voler rebutjar tots els elements culturals i els models transmesos per la societat, però no va aconseguir allunyar-se de tot a aquest factor, sobretot quant a relació amb la sortida del complexe d'Èdip en les nenes.
En els seus dos articles "Sobre la sexualitat femenina" (1931) i "La feminidad" (1932), Freud ens mostra la seva visió sobre l'evolució de la vida sexual de la nena com un recorregut paral·lel al del nen, marcant les diferències i similituds.
Freud parla d'una etapa preedíptica pràcticament idèntica en els dos sexes. En aquesta fase prèvia al complex d'Èdip, els infants descobreixen en el seu cos la seva sexualitat i inicien un procés masturbatori. El nen estimula el seu penis sense desenvolupar, i la nena el seu clítoris. Aquest clítoris, segons el psicoanalista, és concebut per la nena com a equivalent al penis. D'aquesta manera, es podria dir que la aquesta primera etapa de la sexualitat es plenament masculina i és anomenada fase fàlica en la seva teoria del desenvolupament psicosexual.
És en aquesta etapa en la qual la mare és el primer objecte d'amor per ambdós sexes i amb qui es descobreixen les primeres satisfaccions sexuals.
Llavors entra en joc la diferència dels genitals del nen i de la nena i es desenvolupa l'angoixa:
- complex de castració en el nen -> el nen és conscient que a les nenes els "falta" el penis, així que pensa que el seu membre preferit, la font de tanta satisfacció, està en perill. Associa la figura del pare amb l'agent castrador. La por a perdre el penis fa que el nen es separi de la mare, reforçant el seu superego, i superi el complex d'Èdip.
- enveja de penis en la nena -> sorgeixen sentiments de ressentiment i hostilitat cap a la mare, es senten decebudes per no haver desenvolupat el penis com els nens. Dos conseqüències principals: es substitueix la mare pel pare com a objecte d'amor i la vagina passa a ser la zona erógena de la dona en comptes del clítoris (de naturalesa fàl·lica per Freud).
El distanciament de la mare per part de la nena és tan fort com abans ho havia estat el vincle afectiu. Freud considerava que era en aquesta etapa precisament on es basaven els traumes i neurosis en dones.
El ressentiment degut a l'enveja de penis també es present en la concepció dels germans. Les nenes senten més odi cap als nou nascuts, ja que senten que pertanyen a un sexe desavantatjat i menyspreat. També té com a conseqüència que el superego no s'integri amb tanta consistència en la dona com en l'home, ja que aquesta sent que ha perdut el seu "tresor" i que ja no li queda res per perdre.
Tornant al complex d'Èdip en les nenes, aquest canvi de l'objecte d'amor cap al pare, fa que la dona tingui tres possibles sortides:
1. la suspensió de tota vida sexual -> deguda a la frustració produida per l'enveja. La nena renuncia a la masturbació i aquesta repressió serà la que anirà configurant la neurosi.
2. la hiper-insistència en la masculinitat -> la nena no es conforma amb la pèrdua del penis, així que la afirmarà amb més agressivitat.
3. la feminitat definitiva -> no hi ha una clara renúncia cap a la sexualitat, sinó que s'esdevé un canvi de la zona erògena cap a la vagina i els impulsos sexuals es tornen passius. La dona buscarà un company amb les característiques del pares amb qui compartirà el mateix vincle afectiu que compartia amb la mare primerament. Aquest company li donarà la possibilitat de ser mare i obtenir el fal·lus a través del fill.
Moltes dones psicoanalistes van defensar aquestes teories fal·locèntriques, però a partir dels anys 20, aquesta tesi va començar a ser qüestionada per algunes dones de l'escola anglesa, com Melanie Klein, Josine Müller i, sobretot, Karen Horney.
Horney (1885-1952) va criticar la idea freudiana de l'enveja del penis. Accpetava que aquesta enveja es donava en algunes dones neuròtiques, però que estava lluny de ser un fenòmen universal. Va suggerir que el que es considerava una enveja al penis era en realitat una enveja al poder dels homes en el món, totalment justificada.
Horney, fins i tot, va anar més enllà i va plantejar l'existència d'una homòloga masculina, l'enveja de l'úter, a l'habilitat femenina de gestar fills. Un clar exemple d'aquesta enveja per a Horney era la exagerada necessitat d'obtenir èxit d'alguns homes i el desig que els seus cognoms perdurin després de la seva mort com a compensació per no poder portar els fills dins seu i amamantar-los.
Avui dia, les teories de Freud sobre la sexualitat femenina són molt discutides, però conserven també molts defensors.
Per a més informació:
http://www.michelsauval.com/angustia/s13eros.htmhttp://www.elsigma.com/site/detalle.asp?IdContenido=8130
http://www.scb-icf.net/nodus/149FreudFeminidad.htm
http://es.wikipedia.org/wiki/Karen_Horney#Teor.C3.ADa_del_self
http://es.wikipedia.org/wiki/Karen_Horney
http://www.cartapsi.org/mexico/lanfem.htm
dijous, 8 d’octubre del 2009
Imaginació
(Del lat. imaginatĭo, -ōnis).
1. f. Facultad del alma que representa las imágenes de las cosas reales o ideales.
2. f. Aprensión falsa o juicio de algo que no hay en realidad o no tiene fundamento.
3. f. Imagen formada por la fantasía.
4. f. Facilidad para formar nuevas ideas, nuevos proyectos, etc.
El poder de la imaginació sempre m'ha meravellat, però es podria dir que no va ser fins que vaig haver de fer la pràctica de introspecció que em vaig adonar de com podia arribar a ser de fascinant.
La veritat és que en sé molt poc (només sé com és la meva), però m'agradaria poder saber com imaginen les altres persones, com conceben les seves realitats i les seves fantasies.
Em sembla molt curiós el simple fet que, per exemple, pugui imaginar-me una persona que no he vist riure mai, rient. El cervell té una cantitat d'informació impressionant que fa possible que, mitjançant associacions d'elements, existeixi la fantasia en cadascú de nosaltres.
Si una persona em parla d'un home adult d'entre 20 i 30 anys que jo no he vist mai, sempre m'imagino el mateix home. La imatge d'aquest "desconegut misteriós" apareix en la meva ment i aquest home imaginari és capaç de representar dins meu tot el que la persona amb la qual parlo em pugui estar explicant. Ni tan sols sé d'on treu la meva ment aquesta imatge. És algú que he vist alguna vegada? Pot ser que no l'hagi vist mai? Si es així, no és meravellós que el meu cap sigui capaç de reproduir-lo amb tanta precisió si en teoria no he tingut l'experiència prèvia de la seva cara, la seva alçada, el seu cos, els seus moviments? Què seria de nosaltres si no poguéssim imaginar?
I com va dir Albert Einstein: "La imaginació és més important que el saber"
dilluns, 5 d’octubre del 2009
La Caja - Dessensibilització barata
La Caja Roja és un reality show que es va emetre a Telecinco durant el 2008. Es venia com un remei inmediat a tot tipus de problemes psicològics: traumes, fòbies, depressió, gelosia... mitjançant una teràpia de shock.
El "pacient" havia de seure a una butaca dins l'interior d'un cub de 64 metres de color vermell i sotmetre's a una terapia personalitzada per a ell que li serviria per superar tots els seus problemes. El que fan realment és ensenyar-li imatges i reproduir sons durant 50 minuts, i esperar que l'espectador cregui que superar problemes psicològics greus sigui tan fàcil.
Després de mesos sense emetre's el programa, ara es tornen a buscar participants. Es creu la gent que per seure en una butaca dins una caixa vermella trobaran la solució a tots els problemes? Realment són casos verídics els que ens mostren al programa? En quina mesura ens podem creure el que ens intenten fer veure els mitjans de comunicació tan populars com la televisió? Són actors? Es pot simplificar la feina de milers de psicòlegs i milers de teràpies de dessensibilització en 50 minuts de sessió cinematogràfica? Què ens garanteix que funcionarà realment la teràpia en el dia a dia del pacient?
Personalment, trobo que aquest tipus de programes que venen miracles on no hi poden ser són una falta de respecte pels professionals i experts. De fet, encara que la teràpia fos viable i la solució permanent, és necessari mostrar-ho per televisió?
dimarts, 22 de setembre del 2009
¡Muy rápido!
Ayer empecé la carrera de Psicología y ya me están entrando los retortijones y los sofocos. Estoy, casi literalmente, cagada.
Lo más impactante de estos dos días en los que he asistido a clase es que... ¡para aprovar la parte práctica de la asignatura de "fundamentos de psicología" tengo que crearme un blog para que mi profesor lo lea y evalúe lo que escribo ahí sobre temas que tratamos en clase o experiencias en nuestras vidas con lo referente a esos temas! ¡Flipa! Y lo va a ver toda la clase (unas noventa personas, más el profesor...).
Dice que tendremos que poner videos del youtube que nos interesen, y depende de cómo organizemos nos puntuará más o menos. ¡Qué miedini!
O sea que dentro de nada veréis que tengo otro blog... Si a alguien le interesa como va mi "carrera profesional", ya sabe.
dissabte, 19 de setembre del 2009
Sueño
Tengo sueño, mucho sueño. Me tumbo en la cama y no puedo dormir. Me giro y me giro, y nada está en su sitio. Cada vez que me doy la vuelta veo otra cara. Lloro sangre y me quedo inconsciente por el dolor de cabeza. Me despierto y paso tres horas quieta, muy quieta, en la cama, mirando el techo. De pronto una mano baja desde arriba con rapidez. Me obliga a cerrar los ojos, asustada por que me hagas daño. Tus dedos acarician mis párpados suavemente y, por fin, duermo; me voy, hasta donde haga falta.
dimecres, 9 de setembre del 2009
Algo así
Héctor miró a su alumno durante un buen rato.
—¿Sabes? —empezó, y Miguel Ángel levantó el rostro del libro para mirarle con expectación—. Si tú y yo fuéramos las únicas personas del mundo, no me amarías.
—¿Por qué no? —preguntó el chico con el ceño fruncido. El comentario le había ofendido—. ¿A quién amaría entonces?
—No tendrías más remedio que estar conmigo si quisieras tener contacto humano —hizo una pasa para soltar el humo que acababa de inspirar—, eso no es amarme. Amarías mi compañía, mis abrazos y mis caricias. Yo no sería nadie para ti, sólo el otro, al que utilizarías cuando lo necesitaras.
—¿A qué coño viene eso, Héctor? —replicó Miguel Ángel, aún molesto—. ¿Intentas decirme algo? Si quieres, me voy y ya está. No me vengas con tonterías, que parece mentira que seas tú el adulto.
Héctor se acercó lentamente al joven, sin dejar de clavarle la mirada. Miguel Ángel se estremeció al notar la lengua de su profesor en su labio inferior. Se le relajó la frente y los párpados cayeron.
—Sólo estoy contento porque me amas a mí —susurró Héctor mientras alejaba el rostro del de Miguel Ángel lentamete, para poder mirarle a los ojos—. De entre todas las caras del mundo, la mía es la que quieres ver. Es mi voz la que quieres oír al otro lado del auricular, y mi pecho el que quieres besar mientras haces el amor. De entre todos, yo. ¿Puedo sentirme más especial?
divendres, 4 de setembre del 2009
Aceptada en Psicología
Esta mañana me he despertado con el *beep* de mi teléfono móvil. Un mensaje de la universidad. Para recordarme mi asignación en Literatura, he pensado.
No me lo podía creer cuando me he dado cuenta de que en vez de "Lengua y Literatura Españolas" ponía "Psicología". No lo entendía. ¿Cómo podía ser, sí ya habían asegurado y asegurado que no las preinscripciones de fuera de calendario (a pesar de la buena nota) siempre iban detrás de todos los que estaban en lista de espera.
He llamado a mi madre. Se ha puesto a llorar. La pobre lo pasó muy mal al ver que me quedaba a las puertas.
Hemos llamado a la facultad para ver que no era un error. Nos han dicho que tendríamos que anular la matrícula anterior en la facultad de Letras y luego a matricularme en la de Psicología.
Mientras comíamos, me ha llamado al móvil la mujer que trató mi caso. Dijo que había insistido a las oficinas de Barcelona para que me concedieran una plaza, ya que mi prenscripción había sido un error suyo y tenía la mejor nota de toda la cola de espera. Le he agradecido lo que ha hecho por mí cincuenta veces.
El lunes tendré qye hacer la matrícula, y de paso, iré a ver a esa mujer y le regalaré un caja de bombones, por buena persona.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)








