Erotomania o Síndrome de Clérambault

L'erotomania o síndrome de Clérambault és un transtorn mental poc comú que pateixen les persones que s'enamoren d'una persona i creuen il·lusòriament que aquesta els correspon secretament.

Jacques Ferrand va mentar aquest transtorn per primera vegada el 1623 en el seu tractat "Maladie d’Amour ou Melancolie Erotique", i posteriorment s'ha conegut també com "psicosis de la vella donzella”, “paranoia eròtica” i “ilusions eròticas auto-referents” fins que es va consolidar l'ús dels termes Erotomania i Síndrome de Clérambault

El psiquiatra francès Gatian de Clérambault va anomenar el síndrome el 1921, qui va publicar un informe teòric sobre el transtorn basant-se en 5 casos reals que ell mateix havia tractat, "Les Psychoses Passionelles".

Generalment, el malalt té o ha tingut molt poc contacte amb la persona estimada, però pensa que ha sigut aquesta qui ha iniciat la "relació" fictícia. A vegades, pot ser que l'objecte de l'obsessió no existeixi realment, tot i que normalment solen ser persones que apareixen als mitjans de comunicació, com actors o cantants famosos. L'erotòman rep "missatges secrets d'amor" de la seva persona estimada, com ara accions que es dirigeixen cap a ell, paraules clau que parlen sobre la seva relació sense que ningú més ho sàpiga, gestos, moviments i posicions corporals...

Els deliris erotomaníacs es troben normalment com símptomes primaris de transtorn delirant, o en el context de la esquizofrènia.

La única teràpia per l'erotòman és el tancament en una institució psiquiàtrica per prevenir les conductes d'acòs que duen a terme freqüentment. No hi ha "cura" per aquest transtorn, l'obsessió es manté constant, per molta medicació que rebi el pacient. La única esperança que els queda als professionals que tracten aquest transtorn és que amb el temps, el pacient arribi a oblidar-se de la persona que estima o que s'esforci en fer-ho. Tot i així, per l'erotòman, el fet de tancar-lo o obligar-lo a oblidar el seu estimat o estimada fa que senti que la societat s'oposa al seu amor, i té més motius per enfortir la seva "relació", i ningú pot convèncer-los del contrari.

Un cas famós

John Hinckley Jr. es va obsessionar tant amb l'actriu Jodie Foster després de veure la pel·lícula "Taxi Driver" que va arribar a mudar-se a Connecticut per estar a prop d'ella, la trucava sovint a casa i li deixava poemes que ell mateix escrivia per sota de la porta. Per cridar la seva atenció, fins i tot, va disparar 6 vegades al president Ronald Reagan l'any 1981.

À la folie... pas du tout

Aquesta és una pel·lícula que il·lustra bastant bé aquest transtorn tan peculiar ("He loves me... He loves me not" en anglès, "Sólo te tengo a ti" en castellà) protagonitzada per Audrey Tautou (Amélie) i dirigida per Laetitia Colombani.

La protagonista, Angélique, és una noia que estudia art i s'enamora perdudament d'un exitòs cardióleg casat, el Doctor Loïc Le Garrec.

La pel·lícula està estructurada d'aquesta manera:

1a part - l'espectador presencia l'idílic però prohibit romanç entre Angélique i el Doctor Le Garrec, però aviat s'adona que en Loïc no és tan bon home com sembla. No respòn les cartes d'Angélique, la deixa plantada quan planejen un viatge, va a veure a la seva dona quan li havia promès a la seva amant que passaria el dia amb ella... Els amics d'Angélique intenten convèncer-la que deixi en Loïc, ja que no se la mereix i la fa patir.

2a part - la pel·lícula fa un flaishback i es torna al moment d'inici. Aquesta vegada es veu el que passa REALMENT. Loïc és acosat per algú que li fa la vida impossible, tot i que no sap de qui es tracta. Rep cartes d'amor on se li demana que vagi a l'auroport per fer un viatge que no recorda haver planejat i, fins i tot, li envien la clau d'un pis on no ha estat mai. L'home, desesperat per la situació que viu, comença a obsessionar-se i a desconfiar de tothom. Ningú el creu, la seva dona el deixa, i rep amenaces dels amics d'Angélique.

3a part - Angélique comet veritables bogeries per l'amor d'en Loïc, mentre aquest acaba per descobrir-ho tot. Després ve el desenllaç, previsible i sorprenent alhora.

Recomano veure-la, perquè a mi em va semblar molt interessant i sorprenent, perquè ni tan sols coneixia l'existència d'aquest transtorn.

Per últim, una anècdota personal divertida: us he de confessar que jo mateixa pateixo un ínfim grau d'erotomania per aquest home:

Es diu Trent Reznor, té 44 anys i és el vocalista del grup nordamericà Nine Inch Nails. Vaig arribar a obsessionar-me bastant per ell ara farà un any (amb un límit) i, fins i tot (no diré com), em vaig poder posar en contacte amb ell. També vaig rastrejar tota la informació que vaig poder sobre ell, incloent imatges, vídeos, entrevistes...

És més, quan vaig anar-lo a veure en concert aquest estiu, JURARIA que algunes vegades se'm quedava mirant durant uns segons.

El nom de la rosa... i del riure

Les emocions més primitives dels éssers humans són innates, universals, i ens acompanyen durant tota la vida. Intentar negar-les o reprimir-les és un error i pot provocar un bloqueig de l'emoció, però, tot i així, una de les emocions que més es sol reprimir (a part del plor) és el riure, la riallada escandalosa que a tots ens ha sortit alguna vegada.

Si, caminant pel carrer, et creues amb una persona que camina sola i que somriu mentre mira el terra, què penses? I si riu? I si la riallada és molt forta?

Estic segura que molta gent veuria aquesta situació com extravagant. Però, no us han entrat moltes ganes de riure quan ereu al carrer, passejant? A mí sí, moltíssimes. Tenia ganes de riure escandalosament, i plorar de riure, si feia falta, però em reprimeixo. M'avergonyeixo de mí mateixa si ric molt alt, encara que sigui en un grup d'amics. La gent em mira amb cares rares, i la meva reacció involuntària és ruboritzar-me i tapar-me la boca. Pero, per què? Per què ens tapem la boca quan riem, encara que no molestem a ningú?

Pensant sobre tot això a classe, he recordat un personatge de la novel·la "El nom de la rosa" de Umberto Eco, fray Jorge de Burgos, un monjo benedictí que viu en una extranya abadia italiana on es succeeixen uns assassinats molt misteriosos. Durant tota la novel·la, Jorge i Guillem de Baskerville, un frare de l'orde dels franciscans que intenta resoldre els crims, mantenen diverses discussions sobre si el riure és lícit o no.

Fray Jorge manté que Jesucrist no va riure mai a la seva vida, ja que el riure és la debilitat primordial dels éssers humans. Per ell, riure és signe de la banalitat, la baixesa i la falta de respecte cap a Déu per part de la persona que riu. En riure, a l'home se li deforma la cara i s'oblida del més important per respectar a Déu: la por. Aquesta emoció és el que garantitza que l'home no blasfemi contra Déu ni pequi. Si l'home aprèn a riure del que li fa por, pecarà. En aquest moment, arribarà l'apocalipsis.

Fray Guillem intenta per activa i per passiva argumentar en contra de Jorge, citant fins i tot autors (la majoria d'ells pagans) que glorificaven el riure i els seus efectes curatius del cos i de l'ànima.

Al final, com passa moltes vegades en la religió, la posició de fray Jorge és imposada per la força, d'una manera molt dràstica. (Animo a qualsevol persona que hagi llegit la novel·la sencera a parlar sobre detalls de la trama que no puc revelar aquí, ja que encara no he tingut l'oportunitat, i ho agrairia.)

Però... realment és possible viure sense riure ni una sola vegada? Com deu ser reprimir absolutament totes les riallades, per poc intenses que siguin? Quina és la utilitat de riure? Per què tenim aquesta capacitat tan especial i essencial? I el que és més important, per què hauríem de reprimir-la? Les rialles són contagioses i saludables. Alleugen i ens fan sentir bé, a part de ser un gran mecanisme de socialització. Qui no ha rigut mai, buscant la cara d'un amic o un company, per riure amb complicitat? 

Recomano aquesta novel·la a qui no l'hagi llegit, perquè a part de moltes altres raons que la fan una obra d'art, la trama gira al voltant d'aquesta temàtica i dóna pas a moltes reflexions.

Es podrien dir moltes coses sobre el riure. Podríem parlar també sobre la risoteràpia, o fer un repàs de Psicobiologia explicant els efectes del riure a nivell cerebral, i totes les neurones i substàncies que hi estan implicades, però deixo aquests temes a l'aire per si a algú li interessa dir-ne alguna cosa al seu blog.

Somnis, il·lusions, manipulació i divagacions vàries

Ahir, mentre feia amb el meu grup el treball sobre la relació entre el cos i la ment va sortir el tema de: "i com saps que, en realitat, ara mateix no estàs somiant?". Jo mateixa vaig ser qui va fer la pregunta, i tot i que ja havia pensat altres vegades en algunes possibles respostes, volia saber com ho veien les meves companyes.

Aquest tema m'ha portat després a la pregunta:

És real la realitat?

Descartes considerava que per arribar al veritable coneixement havíem de dubtar de tot allò que haguéssim concebut com a cert fins aleshores, i del primer que havíem de dubtar era de les percepcions dels nostres sentits.

En teoria, no sabem que estem somiant fins que despertem i ens adonem que tota la realitat que teníem dins el cap no era més que una il·lusió. Llavors, com podem saber que ara mateix no estem somiant? Com sabem que no estem postrats en un llit d'un hospital psiquiàtric i el que percebem són simples al·lucinacions o, en un llit en coma? Tots ens vam traumatitzar amb la llegenda urbana que assegurava que en Doraemon, el nostre gat còsmic preferit, i tot el que havia viscut amb en Nobita no era més que una il·lusió que s'havia creat mentalment el nen, qui en realitat era un pobre nen orfe i sense amics que havia estat en coma durant molt de temps. Podria això ser real?

Com saps que no vius en una matriu artificial i que en realitat són les màquines qui controlen el món tal i com el coneixem? Com saps que tu no ets Alícia i la teva vida no es el país de les meravelles? I així tots els exemples que volgueu.

Fins i tot, com saps que la teva realitat no ha estat prèviament creada per tu, com va ser la vida de Truman?

Fins a quin nivell ens han manipulat? Què ens podem creure i què no?

M'agradaria que em donéssiu la vostra opinió, tot i que ja sé que és hi ha molt a dir sobre aquests temes, i jo només he escrit una pinzellada molt per sobre.

Per acabar, deixo unes frases d'una de les cançons més conegudes de Nine Inch Nails, RIGHT WHERE IT BELONGS, que tracta sobre les il·lusions creades i sobre la manipulació del govern dels Estats Units.

What if everything around you isn't quite as it seems?

What if all the world you think you know is an elaborate dream?

What if all the world's inside of your head, just creations of your own, and you're really all alone?

La sexualitat femenina segons Freud

Freud (1856-1939) va voler distanciar-se de les idees biològiques preconcebudes sobre la sexualitat femenina de l'època, com la de que el sexe femení és passiu davant el sexe masculí, que és actiu.

També va voler rebutjar tots els elements culturals i els models transmesos per la societat, però no va aconseguir allunyar-se de tot a aquest factor, sobretot quant a relació amb la sortida del complexe d'Èdip en les nenes.

En els seus dos articles "Sobre la sexualitat femenina" (1931) i  "La feminidad" (1932), Freud ens mostra la seva visió sobre l'evolució de la vida sexual de la nena com un recorregut paral·lel al del nen, marcant les diferències i similituds.

Freud parla d'una etapa preedíptica pràcticament idèntica en els dos sexes. En aquesta fase prèvia al complex d'Èdip, els infants descobreixen en el seu cos la seva sexualitat i inicien un procés masturbatori. El nen estimula el seu penis sense desenvolupar, i la nena el seu clítoris. Aquest clítoris, segons el psicoanalista, és concebut per la nena com a equivalent al penis. D'aquesta manera, es podria dir que la aquesta primera etapa de la sexualitat es plenament masculina i és anomenada fase fàlica en la seva teoria del desenvolupament psicosexual.

És en aquesta etapa en la qual la mare és el primer objecte d'amor per ambdós sexes i amb qui es descobreixen les primeres satisfaccions sexuals.

Llavors entra en joc la diferència dels genitals del nen i de la nena i es desenvolupa l'angoixa:

              - complex de castració en el nen -> el nen és conscient que a les nenes els "falta" el penis, així que pensa que el seu membre preferit, la font de tanta satisfacció, està en perill. Associa la figura del pare amb l'agent castrador. La por a perdre el penis fa que el nen es separi de la mare, reforçant el seu superego, i superi el complex d'Èdip.

              - enveja de penis en la nena -> sorgeixen sentiments de ressentiment i hostilitat cap a la mare, es senten decebudes per no haver desenvolupat el penis com els nens. Dos conseqüències principals: es substitueix la mare pel pare com a objecte d'amor i la vagina passa a ser la zona erógena de la dona en comptes del clítoris (de naturalesa fàl·lica per Freud).

El distanciament de la mare per part de la nena és tan fort com abans ho havia estat el vincle afectiu. Freud considerava que era en aquesta etapa precisament on es basaven els traumes i neurosis en dones.

El ressentiment degut a l'enveja de penis també es present en la concepció dels germans. Les nenes senten més odi cap als nou nascuts, ja que senten que pertanyen a un sexe desavantatjat i menyspreat. També té com a conseqüència que el superego no s'integri amb tanta consistència en la dona com en l'home, ja que aquesta sent que ha perdut el seu "tresor" i que ja no li queda res per perdre.

Tornant al complex d'Èdip en les nenes, aquest canvi de l'objecte d'amor cap al pare, fa que la dona tingui tres possibles sortides:

              1. la suspensió de tota vida sexual  ->  deguda a la frustració produida per l'enveja. La nena renuncia a la masturbació i aquesta repressió serà la que anirà configurant la neurosi.

              2. la hiper-insistència en la masculinitat  ->  la nena no es conforma amb la pèrdua del penis, així que la afirmarà amb més agressivitat.

              3. la feminitat definitiva  ->  no hi ha una clara renúncia cap a la sexualitat, sinó que s'esdevé un canvi de la zona erògena cap a la vagina i els impulsos sexuals es tornen passius. La dona buscarà un company amb les característiques del pares amb qui compartirà el mateix vincle afectiu que compartia amb la mare primerament. Aquest company li donarà la possibilitat de ser mare i obtenir el fal·lus a través del fill.

Moltes dones psicoanalistes van defensar aquestes teories fal·locèntriques, però a partir dels anys 20, aquesta tesi va començar a ser qüestionada per algunes dones de l'escola anglesa, com Melanie Klein, Josine Müller i, sobretot, Karen Horney.

Horney (1885-1952) va criticar la idea freudiana de l'enveja del penis. Accpetava que aquesta enveja es donava en algunes dones neuròtiques, però que estava lluny de ser un fenòmen universal. Va suggerir que el que es considerava una enveja al penis era en realitat una enveja al poder dels homes en el món, totalment justificada.

Horney, fins i tot, va anar més enllà i va plantejar l'existència d'una homòloga masculina, l'enveja de l'úter, a l'habilitat femenina de gestar fills. Un clar exemple d'aquesta enveja per a Horney era la exagerada necessitat d'obtenir èxit d'alguns homes i el desig que els seus cognoms perdurin després de la seva mort com a compensació per no poder portar els fills dins seu i amamantar-los.

Avui dia, les teories de Freud sobre la sexualitat femenina són molt discutides, però conserven també molts defensors.

Per a més informació:

http://www.michelsauval.com/angustia/s13femenina.htm

http://www.michelsauval.com/angustia/s13eros.htm
http://www.elsigma.com/site/detalle.asp?IdContenido=8130
http://www.scb-icf.net/nodus/149FreudFeminidad.htm
http://es.wikipedia.org/wiki/Karen_Horney#Teor.C3.ADa_del_self
http://es.wikipedia.org/wiki/Karen_Horney
http://www.cartapsi.org/mexico/lanfem.htm

Imaginació

(Del lat. imaginatĭo, -ōnis).

1. f. Facultad del alma que representa las imágenes de las cosas reales o ideales.

2. f. Aprensión falsa o juicio de algo que no hay en realidad o no tiene fundamento.

3. f. Imagen formada por la fantasía.

4. f. Facilidad para formar nuevas ideas, nuevos proyectos, etc.

El poder de la imaginació sempre m'ha meravellat, però es podria dir que no va ser fins que vaig haver de fer la pràctica de introspecció que em vaig adonar de com podia arribar a ser de fascinant.

La veritat és que en sé molt poc (només sé com és la meva), però m'agradaria poder saber com imaginen les altres persones, com conceben les seves realitats i les seves fantasies.

Em sembla molt curiós el simple fet que, per exemple, pugui imaginar-me una persona que no he vist riure mai, rient. El cervell té una cantitat d'informació impressionant que fa possible que, mitjançant associacions d'elements, existeixi la fantasia en cadascú de nosaltres.

Si una persona em parla d'un home adult d'entre 20 i 30 anys que jo no he vist mai, sempre m'imagino el mateix home. La imatge d'aquest "desconegut misteriós" apareix en la meva ment i aquest home imaginari és capaç de representar dins meu tot el que la persona amb la qual parlo em pugui estar explicant. Ni tan sols sé d'on treu la meva ment aquesta imatge. És algú que he vist alguna vegada? Pot ser que no l'hagi vist mai? Si es així, no és meravellós que el meu cap sigui capaç de reproduir-lo amb tanta precisió si en teoria no he tingut l'experiència prèvia de la seva cara, la seva alçada, el seu cos, els seus moviments? Què seria de nosaltres si no poguéssim imaginar?

I com va dir Albert Einstein: "La imaginació és més important que el saber"

La Caja - Dessensibilització barata

La Caja Roja és un reality show que es va emetre a Telecinco durant el 2008. Es venia com un remei inmediat a tot tipus de problemes psicològics: traumes, fòbies, depressió, gelosia... mitjançant una teràpia de shock.

El "pacient" havia de seure a una butaca dins l'interior d'un cub de 64 metres de color vermell i sotmetre's a una terapia personalitzada per a ell que li serviria per superar tots els seus problemes. El que fan realment és ensenyar-li imatges i reproduir sons durant 50 minuts, i esperar que l'espectador cregui que superar problemes psicològics greus sigui tan fàcil.

Després de mesos sense emetre's el programa, ara es tornen a buscar participants. Es creu la gent que per seure en una butaca dins una caixa vermella trobaran la solució a tots els problemes? Realment són casos verídics els que ens mostren al programa? En quina mesura ens podem creure el que ens intenten fer veure els mitjans de comunicació tan populars com la televisió? Són actors? Es pot simplificar la feina de milers de psicòlegs i milers de teràpies de dessensibilització en 50 minuts de sessió cinematogràfica? Què ens garanteix que funcionarà realment la teràpia en el dia a dia del pacient?

Personalment, trobo que aquest tipus de programes que venen miracles on no hi poden ser són una falta de respecte pels professionals i experts. De fet, encara que la teràpia fos viable i la solució permanent, és necessari mostrar-ho per televisió?

¡Muy rápido!

Ayer empecé la carrera de Psicología y ya me están entrando los retortijones y los sofocos. Estoy, casi literalmente, cagada.

Lo más impactante de estos dos días en los que he asistido a clase es que... ¡para aprovar la parte práctica de la asignatura de "fundamentos de psicología" tengo que crearme un blog para que mi profesor lo lea y evalúe lo que escribo ahí sobre temas que tratamos en clase o experiencias en nuestras vidas con lo referente a esos temas! ¡Flipa! Y lo va a ver toda la clase (unas noventa personas, más el profesor...).

Dice que tendremos que poner videos del youtube que nos interesen, y depende de cómo organizemos nos puntuará más o menos. ¡Qué miedini!

O sea que dentro de nada veréis que tengo otro blog... Si a alguien le interesa como va mi "carrera profesional", ya sabe.

Sueño

Tengo sueño, mucho sueño. Me tumbo en la cama y no puedo dormir. Me giro y me giro, y nada está en su sitio. Cada vez que me doy la vuelta veo otra cara. Lloro sangre y me quedo inconsciente por el dolor de cabeza. Me despierto y paso tres horas quieta, muy quieta, en la cama, mirando el techo. De pronto una mano baja desde arriba con rapidez. Me obliga a cerrar los ojos, asustada por que me hagas daño. Tus dedos acarician mis párpados suavemente y, por fin, duermo; me voy, hasta donde haga falta.

Algo así

Héctor miró a su alumno durante un buen rato.

—¿Sabes? —empezó, y Miguel Ángel levantó el rostro del libro para mirarle con expectación—. Si tú y yo fuéramos las únicas personas del mundo, no me amarías.

—¿Por qué no? —preguntó el chico con el ceño fruncido. El comentario le había ofendido—. ¿A quién amaría entonces?

—No tendrías más remedio que estar conmigo si quisieras tener contacto humano —hizo una pasa para soltar el humo que acababa de inspirar—, eso no es amarme. Amarías mi compañía, mis abrazos y mis caricias. Yo no sería nadie para ti, sólo el otro, al que utilizarías cuando lo necesitaras.

—¿A qué coño viene eso, Héctor? —replicó Miguel Ángel, aún molesto—. ¿Intentas decirme algo? Si quieres, me voy y ya está. No me vengas con tonterías, que parece mentira que seas tú el adulto.

Héctor se acercó lentamente al joven, sin dejar de clavarle la mirada. Miguel Ángel se estremeció al notar la lengua de su profesor en su labio inferior. Se le relajó la frente y los párpados cayeron.

—Sólo estoy contento porque me amas a mí —susurró Héctor mientras alejaba el rostro del de Miguel Ángel lentamete, para poder mirarle a los ojos—. De entre todas las caras del mundo, la mía es la que quieres ver. Es mi voz la que quieres oír al otro lado del auricular, y mi pecho el que quieres besar mientras haces el amor. De entre todos, yo. ¿Puedo sentirme más especial?

Aceptada en Psicología

Esta mañana me he despertado con el *beep* de mi teléfono móvil. Un mensaje de la universidad. Para recordarme mi asignación en Literatura, he pensado.

No me lo podía creer cuando me he dado cuenta de que en vez de "Lengua y Literatura Españolas" ponía "Psicología". No lo entendía. ¿Cómo podía ser, sí ya habían asegurado y asegurado que no las preinscripciones de fuera de calendario (a pesar de la buena nota) siempre iban detrás de todos los que estaban en lista de espera.

He llamado a mi madre. Se ha puesto a llorar. La pobre lo pasó muy mal al ver que me quedaba a las puertas.

Hemos llamado a la facultad para ver que no era un error. Nos han dicho que tendríamos que anular la matrícula anterior en la facultad de Letras y luego a matricularme en la de Psicología.

Mientras comíamos, me ha llamado al móvil la mujer que trató mi caso. Dijo que había insistido a las oficinas de Barcelona para que me concedieran una plaza, ya que mi prenscripción había sido un error suyo y tenía la mejor nota de toda la cola de espera. Le he agradecido lo que ha hecho por mí cincuenta veces.

El lunes tendré qye hacer la matrícula, y de paso, iré a ver a esa mujer y le regalaré un caja de bombones, por buena persona.

¿Tú qué quieres ser de mayor?

Existe una creciente obsesión por obligar a los niños a que piensen a qué quieren dedicarse cuando sean "mayores", y me he dado cuenta de que es una estupidez.

Son niños, ¿por qué tienen que empezar a preocuparse por un futuro aún muy lejano? Cuando a mí me preguntaban, contestaba que quería ser veterinaria, para curar a los animalitos. ¿Hay alguien que no haya deseado ser veterinario de mayor? También quise ser modelo, cantante y profesora (más que nada para desahogarme con mis futuros alumnos como habían hecho mis profesores conmigo).

Niños, un consejo; cuando os pregunten, contestad un "no lo sé" o un "¿quién sabe?", porque eso es más inteligente que desear durante años convertirse en algo que no puede cumplirse, y la vida es mucho más cruel de lo que pensábamos cuando asegurábamos a nuestros mayores con una sonrisa que nos convertiríamos en famosos y ricos empresarios/abogados/médicos/astronautas/etc.

COMA

Me desperté con náuseas. Tenía el cuerpo entumecido. Sabía que tenía los ojos abiertos y que parpadeaba por mi agudo sentido de la vista, ya que me era imposible notar los párpados abriéndose y cerrándose.

Estaba como flotando. Intenté mover una mano, pero era como si ya no estuvieran ahí. Hice lo mismo con todas las articulaciones de mi cuerpo.

Pensé en que me había quedado paralizado, pero pronto me di cuenta de que lo que me estaba pasando era aún peor. Mientras pensaba en la posibilidad de que no podría mover ningún miembro de mi cuerpo, vi que algo se arrastraba por debajo de mis sábanas, como una serpiente. De pronto, apareció un brazo de las sábanas. Grité instintivamente, pero no estaba seguro de si mi boca se había abierto o no. Tardé poco en darme cuenta de que el brazo que acababa de salir de mis sábanas era mi propio brazo. Por alguna razón, podía moverlo, aunque yo no sintiera nada.

Al darme cuenta de que podía hablar, intenté llamar a alguien para que me ayudara, pero sólo salían gemidos descontrolados de mis muertos e inmóviles labios. Nadie respondió, ni tampoco oí ningún ruido que aclarara si había alguien más en la silenciosa casa.

Con mucha dificultad, conseguí hacer que mi cuerpo rodara por la cama y cayera al suelo. Al caer, se oyó el sonido de la cadera chocando con el suelo, pero yo, sin embargo, seguía teniendo la sensación de levitar. No entendía nada. Se me ocurrió que tal vez me estuviera recuperando de alguna operación que no recordaba, y mi cuerpo estuviera anestesiado. No, no era eso. Nadie lleva a un paciente anestesiado a su propia habitación y lo deja solo.

-Mrfffpfffgaa –gruñí. Ni siquiera podía maldecir mi suerte en voz alta.

Como había hecho por la cama antes, rodé por el suelo hasta ponerme boca abajo. Con los brazos, me iba arrastrando, recorriendo la casa. Mi cerebro parecía en perfecto estado, así que supuse que las acciones que éste enviaba al sistema nervioso se seguían cumpliendo, aunque hubiera perdido (no sabía si temporalmente o crónicamente) el sentido del tacto.

Pasé por delante de la habitación de mis padres. La cama estaba hecha, aunque llevaba una colcha blanca que yo nunca había visto. Las mesitas de noche estaban completamente vacías. Parecía que se hubieran ido de la casa hacía mucho tiempo.

La habitación de mi hermana estaba igual. El desorden habitual se veía ahora sustituido por una pulcritud casi inhumana, y unas sábanas impolutamente blancas llenaban de luz la normalmente oscura habitación.

Al llegar al comedor, todas las esperanzas de que aún quedara alguien en la casa se desvanecieron. Todos y cada uno de los muebles estaban cubiertos con sábanas blancas. Aunque no podía sentir ni uno de los gestos que hacía con la cara, sabía que estaba llorando. ¿Qué podía hacer? ¿Por qué me estaba pasando aquello a mí? Yo no era más que un cerebro condenado a convivir en un cuerpo muerto. No había peor tortura que la de ser consciente de la muerte de tu propio cuerpo. ¿Qué sería de mí, de mi conciencia? ¿Acabaría loco, o ya lo estaba?

Después de quince minutos intentándolo, conseguí ponerme de pie. El vértigo que sentí fue tal que mi cuerpo cayó de nuevo al suelo, haciendo mucho ruido. Volví a intentarlo. Ni siquiera me cansaba el esfuerzo, ni tampoco me dolía nada. Sólo me impacientaba cada vez más.

Cuando conseguí levantarme de nuevo, logré controlar el vértigo con mayor éxito. Incluso, pude dar un paso. Una vez dado el primer paso, seguir andando no era difícil.

Como un niño inconsciente que empieza a caminar, yo iba lentamente por el pasillo, tambaleándome. Miraba hacia arriba o recto. La sensación era tan extraña para mí que cada vez que miraba abajo me caía de la impresión.

Logré llegar a la puerta de la calle, incluso pude girar el pomo y abrirla. Los tres peldaños que conducían a la calle eran un obstáculo con el que no había contado. Dejé caer mi cuerpo y éste rodó por los escalones pesadamente. Volví a levantarme costosamente y eché a andar.

La calle a la que había salido no correspondía a la que yo recordaba. Estaba repleta de tiendas cerradas, y no había ni un solo coche aparcado. Me sentía muy triste y desgraciado. Por el rabillo del ojo vi como una gotita se escapaba de mi rostro y se precipitaba hacia el suelo con bastante velocidad.

Como sospechaba, estaba solo en el mundo, en mi mundo. No tenía sentido estar en la calle si nadie más estaba allí. No tenía sentido estar ahí de pie, si no podía sentir ni el frío ni el calor, ni siquiera podía saber si hacía viento.

Con resignación y melancolía, volví a entrar en casa. Ya no me hizo falta arrastrarme, y aunque andaba muy despacio, llegué a la cocina de nuevo. No sabía durante cuánto tiempo estaría yo en ese estado. Albergaba la esperanza de que, en cualquier momento, mi cuerpo recuperaría es tacto perdido, así que me puse a experimentar.

De un cajón de la cocina saqué un cuchillo. Cuando lo tuve bien sostenido con la mano derecha, lo miré con detenimiento y curiosidad. Tenerlo así cogido, aún sin sentirlo, era como hacer magia, como conocer los secretos de la telekinesia.

Sin dudarlo, me clavé el cuchillo en un brazo. No entendía cómo conseguía hacerlo, pero supuse que seguía conservando mi fuerza.

El brazo empezó a sangrar. No me sorprendió comprobar que no sentía dolor. Con el dorso de una mano, intenté acariciarme la mejilla, y tampoco noté el más mínimo contacto. Si no hay dolor, tampoco hay placer.

Me quedé quieto durante un buen rato, pensativo. Era curioso ver como mi cuerpo, aunque yo estuviera absorto en mis pensamientos, se mantenía inmóvil y en pie. Era como respirar, a nadie se le olvida cómo hacerlo.

“¿Cuánto tiempo viviré así? ¿Podré morir de hambre? ¿Y de sed? ¿Qué sentiría?” pensé para mis adentros. No podía estar más solo, y aunque el dolor físico era algo imposible para mí, no había nada que me causara más dolor.

Volví a mirar el cuchillo que no había dejado de sostener. Con lentitud, acerqué la afilada punta a mi corazón y mis manos, aferrándose a la empuñadora, hundieron la hoja hasta que penetró en mi cuerpo. Sólo el sonido de los tejidos resquebrajándose y mi respiración, más regular y automática que nunca, interrumpían el silencio de la cocina de aquella abandonada casa.

El cuchillo llegó al corazón, y noté como los oídos empezaban a pitarme. La sangre que emanaba de mi herida olía a hierro, y empezó a nublárseme la vista. Primero empecé a ver puntitos blancos que se iban extendiendo. Supuse que dejé de respirar, pero no había ni pizca de dolor en mi ser. Yo vivía el espectáculo con curiosidad.

Las motitas blancas que me cegaban y me impedían ver la cocina con claridad, empezaron a oscurecer lentamente, muy lentamente. Yo me iba lejos, cada vez más y más lejos. La muerte era mucho más placentera de lo que nunca hubiera imaginado, era como los dulces pensamientos que invaden tu mente antes de caer en un sueño profundo que te arrastra. La muerte me arrastraba hacia la tranquilidad, hacia el no sentir y el no pensar. Yo me dejé llevar.

El Principito

EL PRINCIPITO de Antoine de Saint-Exupéry es, sin duda, uno de mis libros favoritos (me atrevería a decir que el que más). Siempre que lo leo, aunque sea sólo un fragmento, consigue hacerme sentir tremendamente melancólica.

En casa, cogí el libro, lo abrí al azar y me encontré con una de mis partes favoritas, cuando el Principito "domestica" a un zorro.

-Ven a jugar conmigo -le propuso el principito-. ¡Estoy tan triste!

-No puedo jugar contigo -dijo el zorro-. No estoy domesticado.

-¡Ah! Perdón -dijo el principito. Pero después de reflexionar agregó-. ¿Qué significa domesticar?

-Es una cosa demasiada olvidada -dijo el zorro-. Significa “crear lazos”.¿Crear lazos? Para mí no eres todavía más que un muchachito semejante a cien mil muchachitos. Y no te necesito. Y tú tampoco me necesitas. No soy para ti más que un zorro semejante a cien mil zorros. Pero, si me domesticas, tendremosnecesidad el uno del otro. Serás para mí único en el mundo. Seré para ti único en el mundo...

-Empiezo a comprender -dijo el principito-. Hay una flor en mi planeta... Creo que me ha domesticado...

El zorro calló y miró largo tiempo al principito:

-¡Por favor... domestícame! -dijo-. Los hombres ya no tienen tiempo de conocer nada. Compran cosas hechas a los mercaderes. Pero como no existen mercaderes de amigos, los hombres ya no tienen amigos. Si quieres un amigo, ¡domestícame!

El principito se fue nuevamente a ver a las rosas:

-No sois en absoluto parecidas a mi rosa: no sois nada aún -les dijo-. Nadie os ha domesticado y no habéis domesticado a nadie. Sois como era mi zorro. No era más que un zorro semejante a cien mil otros. Pero yo le hice mi amigo y ahora es único en el mundo. Sois bellas, pero estáis vacías. No se puede morir por vosotras. Sin duda que un transeúnte común creerá que mi rosa se os parece. Pero ella sola es más importante que todas vosotras, puesto que es ella la rosa a quien he regado. Puesto que es ella la rosa quien puse bajo un globo. Puesto que es ella la rosa cuyasorugas maté (salvo dos o tres que se hicieron mariposas). Puesto que es ella la rosa quien escuché quejarse, o alabarse, o aún, algunas veces, callarse. Puesto que ella es mi rosa -y volvió hacia el zorro-. Adiós.

-Adiós -dijo el zorro-. He aquí mi secreto. Es muy simple: no se ve sino con el corazón. Lo esencial es invisible a los ojos. El tiempo que perdiste por tu rosa hace que tu rosa sea tan importante. Los hombres han olvidado esta verdad, pero tú no debes olvidarla. Eres responsable de tu rosa... Eres responsable para siempre de aquello que has domesticado.

Me dio por pensar que, tal vez, yo era como aquella rosa para alguien.

Per fi! Nòvio pesat esborrat del mapa

(SIMULACIÓ D'UN CAS DE TRASTORN ANTISOCIAL DE LA PERSONALITAT)
I la bomba ha explotat! BOOM! Hahahaha! 

He perdut el compte dels desgraciats que s'enganxen a la Laia i que jo li he tret de sobre. És que no se n'adona que aquesta gent fa fàstig? Des dels 14 anys que porto fent la feina bruta. Però ja m'està bé, és divertit i tot.

M'explico... D'alguna manera en Carles va descobrir que la persona que hi havia darrere els comentaris anònims al seu blog era jo. No sé com s'ho ha fet, alguna cosa de les IPs dels ordinadors (coses que jo no entenc del tot...). Total, que li va explicar a la Laia, i ella em va dir si jo en sabia alguna cosa, com qui pregunta l'hora.

Òbviament li vaig dir que no en sabia res, que jo no havia estat, que ella ja sap que jo no entenc d'ordinadors ni d'internet més que per buscar alguna cosa per Google. Li vaig explicar que jo pensava que ell no suportava que ella i jo estiguéssim tan unides, i que intentava trencar l'amistat de tota la nostra vida. 

I la imbècila em va creure. Bé, com sempre, està perdent la gràcia i tot. El punt àlgid de la meva satisfacció va ser quan em va dir: "ja saps que jo sempre t'he posat per davant de qualsevol tio". 

Em va explicar que havien decidit entre els dos deixar-ho, perquè ella no volia perdre'm a mi, i ell perquè estava fart de la situació (el que jo deia, no aguanten res). 

Ara podré tornar a fer servir el pis de la Laia per portar-m'hi els clients, tot i que pot ser que me'n cansi, amb el temps. Em canso ràpid de les coses. Però trauré molts diners mentrestant. De fet, estic fins i tot pensant en deixar la carrera, o deixar-la fins més tard.

Estic farta d'haver s'assistir a classe, que et facin firmar cada vegada que hi vas o, si no, no aproves. I no em puc permetre el luxe de suspendre perquè és caríssim. És avorridíssim anar a classe, la gent no calla i em fan fàstig, com sempre, però allà més. Em passo les hores mortes mirant algú fixament i imaginant com seria assassinar-lo. Això al menys em fa entretenir-me fins que s'acaba la classe. 

Ara que han acabat les vacances i he tornat a classe, ha passat una cosa. Bé, no és que hagi passat res, però m'he fixat en un noi de classe. Normalment no vaig mai a classe ni faig els treballs en grup ni suporto passar més de cinc minuts allà tancada amb tota aquella gent, però a casa em sento fastiguejada igual i m'avorreixo mortalment.

Som tants a classe que no m'hi havia fixat mai, en aquest noi. No és res de l'altre món, però m'atrau. Potser és que porto massa dies sense sexe. Encara que no li cobri, m'agradaria fer-me'l, no sé. Estava pensant deixar la carrera, però aniré a classe per intentar seduir aquest noi. Això sí, no penso fer un examen més en la meva vida.

La merda és que té nòvia, m'he enterat, i ella també ve a classe. És odiosa, com totes les noies de classe, però crec que molt ingenua. Potser me'n faré amiga per acostar-me a ell, i després ja trobaré la manera de treure-la del mapa. Sempre me'n surto. Així estaré entretinguda un temps.

La venjança és un plat que es serveix fred

(SIMULACIÓ D'UN CAS DE TRASTORN ANTISOCIAL DE LA PERSONALITAT)

Aviat s'acabaran les maleïdes vacances de Nadal. M'agrada fer vacances perquè no he d'anar a la universitat, però m'avorreixo mortalment. I els carrers estan plens de gent, i tothom fa veure que és tan feliç... que t'entren ganes de plantar una bomba en un centre comercial el dia abans de reis, i a riure veient els trossets volant. Seria molt graciós. Tant de bo ho faci algú, i jo amb mirar-m'ho ja en tindré prou.

Però bé, de moment he aconseguit el que em proposava: anar apartant en Carles de la Laia. Aquests dies ella ha estat amb mi perquè ha tingut festa a la feina. Per cap d'any vam anar a casa seva i no va convidar en Carles perquè jo li vaig demanar. Es devia posar histèric quan va saber que no podria passar les festes amb la seva nòvia. Normalment m'és igual que la Laia passi el cap d'any amb la seva família o alguns amics que té de la feina, perquè realment a mi totes aquestes convencions em són indiferents, però aquest any, fent-li creure que estava jo malament, he aconseguit tenir-la sempre al meu avast. 

A més, he descobert que en Carles té també un blog (tot i que el subnormal el té obert a tothom) on parla de cinema i literatura i no sé quines altres coses a les que es deu dedicar quan no està intentant treure'm la Laia. Des que l'he descobert m'he dedicat a deixar-li comentaris anònims dient-li que la seva nòvia només el vol per sexe i que li està fotent les banyes. També en algunes entrades li deixo un "estàs boig" o "ets patètic" de regal. Poques vegades he rigut tant, ni he gaudit tant. Això dels anònims és genial, no poden saber qui ha estat, i pots dir i fer el que vulguis amb els tontos que deixen les seves coses escrites públicament. La gran llàstima és no poder veure la cara que posa ell quan els veu.

No borra els comentaris, però sé segur que els veu perquè contesta a altres comentaris. Intenta ignorar-me, però tots dos sabem que és patètic.

He pensat que el pròxim dia que vingui a casa de la Laia mentre jo hi sigui, li parlaré d'en David, l'ex de la Laia. En David és tant o més patètic que en Carles, però al menys no va durar tant la broma. Va ser més llest i es va adonar a temps que s'estava fotent on no el demanaven.